Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Fada Ignorant, Andrés Lewin, Lewin, Toni Fernández, Nacho Mayo, Marino Sáiz, Alejandro Martínez
Andorra, Fada Ignorant, Andrés Lewin, Lewin, Toni Fernández, Nacho Mayo, Marino Sáiz, Alejandro Martínez

Quan la tristesa es va dir Andrés


Escrit per: 
A. Luengo / Lewin va debutar el 2008 a la Fada; el recordaran dos dels seus col·laboradors: Marino Sáiz, al violí, i el pianista Alejandro Martínez.

La Fada Ignorant evoca divendres el cantautor madrileny Andrés Lewin, traspassat fa un any i un clàssic de la sala.

Diu el poeta Nacho Mayo que una de les coses més especials que li van passar a la Fada Ignorant va ser descobrir-hi Andrés Lewin (Buenos Aires, 1978-Madrid, 2016). L’altra va ser conèixer-hi qui avui és la seva dona, així que el llistó estava alt, molt alt. “Andrés era un geni”, insisteix, “i la persona més creativa que he conegut mai”. De fet, al seu últim llibre li dedica un poema, Lewin, amb versos memorables com aquests: “Has logrado/ que tus amigos caminemos/ tanteando a ciegas sin tu luz,/ y que el violín de Marino/ suene aun más triste”. Però si en parlem avui és perquè la Fada recorda divendres el cantautor hispanoargentí coincidint amb el primer aniversari del seu traspàs i amb la presència de dos dels seus més estrets col·laboradors: el pianista Alejandro Martínez i Marino Sáiz, que és –i no per casualitat– el violinista del poema de Mayo.

El cas és que va ser la inesperada i –diguem-ho així– prematura mort de Lewin la que el va fer sortir del circuit alternatiu que havia cultivat durant tota la seva trajectòria i saltar –les coses són de vegades així de pintoresques– als mitjans de masses. Hi va ajudar que autors de culte de l’escena madrilenya, com Marwan, Conchita i Luis Ramiro, entre d’altres, participessin en el concert de presentació del tercer disc, La tristeza de la Vía Láctea, publicat pòstumament el març del 2016. Tothom havia escoltat sempre Lewin, semblava llavors.

Tothom potser és dir molt, però els fidels de la Fada, segur que sí, perquè el nostre home d’avui va ser –recorda Toni Fernández, l’ànima de la sala de la capital– un dels primers artistes forans que va desfilar-hi. Va ser estrenar-s’hi, el 2008 –amb Animales y aeropuertos, el seu segon disc–, i convertir-s’hi immediatament en un habitual, en un fenomen de boca-orella que s’ha repetit altres vegades a la Fada, i recordin només els casos d’El Sobrino del Diablo i d’El Niño de la Hipoteca.

La cosa, recorda Fernández, va ser quasi casual: “A Barcelona se’n parlava molt i un dia, per a sorpresa mútua, vam descobrir amb Richard Invernon que compartíem l’entusiasme per la seva música. Hi vam contactar sense gaires esperances i va resultar que sí: només demanava que li cobríssim el viatge i l’estada. Si calia, tocaria de franc. I així vam començar”. Doncs així és com cultivava Lewin aquesta aurèola de cantautor especial i vocació minoritària: “Tenia pànic escènic, només volia que el públic escoltés les seves cançons, i per això li agradava el de la Fada, que és especialment respectuós. De fet, al final de la seva vida pràcticament només tocava a la sala Galileo de Madrid i a Andorra”.

El toc especial –“Genial”, com diu Mayo– era la profunda tristesa que emana de temes com Este fin, La vuelta del Halley i Iluminados –si els busquen a Youtube es faran un favor–, i de la seva capacitat –insisteix Fernández– de transformar en cançons que s’enganxen com paparres episodis quasi banals de la vida de cada dia: “No tenia una gran veu, i tampoc diria que cantava, més aviat vivia les cançons. Però sí que tenia un món interior riquíssim, tot ell tocat d’una malenconia que li sortia de sèrie –no ho podia evitar– i un do especial per tocar la fibra”. Hi tenia molt a veure, especula, el vincle estretíssim que va cultivar amb la seva mare, morta quan ell era molt jovenet i a qui dedica Este fin, i la seva condició d’homosexual, que mai no va fer servir com a bandera, però que tampoc li va posar les coses fàcils.

Posar-li una etiqueta se li fa quasi impossible, i s’acaba decantant pel pop malenconiós, que és un raconet ben confortable. Escoltar-lo, en fi, és una experiència quasi epifànica en aquests temps abonats al sentimentalisme de Tot a 100. El territori Lewin també té molt a veure amb el lacrimal, no ens enganyem, però la distància és tan sideral com la que va de la banalitat al sublim. Deixem que ho remati Mayo –“Volverás cada noche a mis oídos/ para intercambiar, rehén por rehén,/ mi vigilia en duermevela/ con el eco de tu voz,/ en cuanto las lágrimas/ me permitan ver/ la pantalla del reproductor”– i ens ho diuen divendres a la Fada.

Andorra
Fada Ignorant
Andrés Lewin
Lewin
Toni Fernández
Nacho Mayo
Marino Sáiz
Alejandro Martínez
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic