9 de maig del 1642: Josep Amat és nomenat segrestador de les temporalitats –quin títol formidable– de Pau Duran, bisbe d'Urgell i felipista contumaç, i Felip Llorenç, veguer de la Seu d'Urgell i d'Andorra. És el nou ordre imposat per Lluís XIII en aquesta part de la Catalunya, perquè som als inicis de la guerra dels Segadors i França ocupa la meitat nord del Principat veí, a partir d'una línia imaginària que pujava pel Llobregat i trencava cap a Igualada, Cervera i la Seu, totes tres del costat francès. I les nostres Valls Neutres també. Ho explica l'historiador Domènec Bascompte a La guerra dels Segadors i Andorra, il·luminador article inclòs al recull de les XXI Trobades Culturals del 2024, consagrades als conflictes bèl·lics als Pirineus. Il·luminador i pelet inquietant, perquè el que en queda clar és que ens va anar d'un pèl que no acabéssim fagocitats per Sa Majestat Cristianíssima. Un d'aquells moments relativament freqüents a la nostra història, que vam caminar per la fulla de la navalla i que només l'habilitat diplomàtica d'aquells andosins, però també la fortuna i probablement també la nostra insignificança expliquen que en sortíssim contra tot pronòstic indemnes.
Òbviament, França no volia ni veure un bisbe obertament felipista com Pau Duran, per això nomena un "segrestador", administrador temporal de les terres, rendes i propietats d'un bisbat en un moment de seu vacant. No només això: el mateix 1642, Lluís XIIII ordena que les rendes andorranes s'abonin a fra François Barthélémy, conseller reial al parlament de Tolosa i abat d'Aunes, i el 1647, l'intendent general de Catalunya, Pière de Marca, mana que la quèstia es reparteixi entre l'abat Beauregard –sempre hi havia un abat parant la mà sense que quedés gaire clar per quin motiu– i els pobres de la Seu i d'Andorra. El bisbe Duran va tenir el rar do de l'oportunitat de morir a l'exili el 1651 però el seu successor, Juan Manuel de Espinosa, no va aparèixer prudentment per la Seu, que continuava ocupada pels gavatxos, fins que se'n van retirar, el 1659. Bascompte conclou de forma raonablement optimista que "la incorporació temporal de Catalunya al Regne de França i el segrest de les temporalitats del bisbe Duran no es poden interpretar com una supressió del cosenyoriu de les Valls d'Andorra. Els reis de França en cap moment no es van proclamar de forma explícita senyors únics d'Andorra. El segrest de les temporalitats del bisbe s'ha d'interpretar com una decisió contra la persona de Pau Duran, no contra el bisbat d'Urgell ni contra el cossenyoriu episcopal".
Això va ser així perquè pel Tractat dels Pirineus (1659) França renunciava generosament al Principat de Catalunya –que d'altra banda mai no havia sigut seu, però que ocupava parcialment des del 1641– i a canvi incorporava el Rosselló, el Conflent i part de la Cerdanya, fins aleshores part del Principat de Catalunya. Nosaltres en vam sortir prou ben parats, perquè en un moment de la negociació la part francesa va arribar a reclamar la costa oriental de l'Empordà des de Roses, la vall de Ribes, tota la Cerdanya, la Seu i el vescomtat de Castellbò, amb el peregrí argument que quedaven al vessant nord de carena i per tant sota sobirania francesa segons la lletra del Tractat dels Pirineus. La pregunta òbvia és què hauria passat amb nosaltres si aquesta exigència de màxims hagués colat. I la resposta no pot ser precisament optimista. El tractat, diu Bascompte, deixa clar que França acceptava el manteniment del règim jurisdiccional d'Andorra. És a dir, el cossenyoriu. Però immediatament admet que "va ser un moment delicat que podria haver comportat la incorporació d'Andorra a França". A França... o a Catalunya, al Parlament de Tolosa, al Rosselló o a la Cerdanya, que en algun moment van sonar com a possibles hereus d'Andorra.
Del que no ens vam lliurar va ser de la presència de tropes gavatxes, a qui s'havia d'allotjar i mantenir. I això va ser així fins que, en un altre èxit de la diplomàcia d'aquells andosins tan rústics com murris, van apel·lar directament al copríncep francès, aleshores ja Lluís XIV, perquè els eximís d'aquell gravamen. Se'n van sortir!
El curiós corol·lari de La guerra dels Segadors i Andorra és la cordial enemistat que durant aquells turbulents anys va enfrontar el bisbe Duran i Pau Claris, canonge de la Seu i que a partir del 1638 va presidir les sessions de la Generalitat que van culminar el 1640 amb el Corpus de Sang, la secessió de Catalunya i l'entrada de les tropes franceses. Claris va ser l'instigador del segrest dels béns del bisbe Duran, que va acabar ordenant Lluís XIII, i tot plegat suscita una reflexió i una pregunta: la primera, que si Claris s'hagués sortit amb la seva i Catalunya s'hagués quedat sota sobirania francesa, molt probablement avui seríem una humil comuna, potser part de l'Arieja. Així que gràcies per fracassar, dom Pau. I la pregunta: no els agradaria saber què va passar a la Seu durant els anys previs a la guerra dels Segadors perquè Claris i Duran es tinguessin tanta tírria?
