“A vista de les funestas conseqüèncias del sobredit contagi ha resol lo present Concell posar guardas a las montanyas per tenir lo comers libre. Y arreste que al port de Siguer tinguie guardas las paròquias de la Massana i de Ordino, al port de Fontargent las parròquias de Canillo y Sant Julià, y a la Devesa las parròquias de Encamp i Andorra”.

El “sobredit contagi” era una devastadora epidèmia de suette militaire o suor anglesa que havia esclatat a finals del 1781 a Tolosa i que ràpidament es va escampar per tot el sud-est de França deixant un reguerol de milers de morts. Al maig trucava a les portes de casa nostra i el Consell General prenia les mesures habituals en aquests casos: tancar els ports de muntanya amb pany, clau i homes armats. No era la primera vegada; dues generacions abans, el 1729, s’havia declarat un brot de pesta a Marsella i la reacció va ser exactament la mateixa: cordó sanitari als passos de muntanya. 

Ho sabem per l’entrada corresponent al 26 de maig del 1782 del Llibre IV d’actes del Consell General –el volum perdut i ressuscitat, recordin– que des de dilluns es pot consultar reglamentàriament transcrit al portal de Sindicatura. Els Molt Il·lustres consellers ordenen que cada Comú pagui una pesseta al “prom” –prohom– encarregat de vigilar cada port: “Que dit prom sia persona que satisfacia y que ab tota vigilància complesca a sa obligació a fi i effecte de evitar tota comunicació, tant de Fransa com d’estas Valls, sens paper de sanitat”. Vaja, que per entrar o sortir calia tenir la cartilla en regla. 

Cal dir que aquesta és la mesura diguem secular i complementària que adopta el Consell per salvar les Valls Neutres de “las funestas conseqüències del sobredit contagi”. Abans, i en primera instància, s’han confiat a la divina providència, un recurs secular que devia funcionar perquè ja s’hi havien encomanat a l’episodi de pesta del 1720. Aleshores van encarregar una missa de “devoció al gloriós sant Roch, implorant lo divino auxili a Deu nostre Senyor nos vulgue guardar de tot mal contagiós”. Sis decennis després procedeixen exactament igual, i per “providenciar no se introduesca en estas Valls lo mal contagiós que actualment és en lo paýs de Fransa, que va extenent y acercantse a estas Valls ab perill eminentíssim” no voten una missa a Sant Roch, sinó sis, una per parròquia. I de pressa: “Cuidaran los consolats de fer-la celebrar demà o lo dia més prest se púgie”.

Per si amb Sant Roc no n’hi hagués prou, ordena també una altra missa –és a dir, sis– a Sant Fabià i a Sant Sebastià, “lo més prest puga tenir lloch”. I té la intenció de decretar festa el dia dels patrons, per comprar així la seva intercessió, però se’n desdiu per l’escàs èxit que ha tingut amb Sant Roc, a qui també havien volgut honorar de la mateixa manera “de temps immemorial”: “Per aver-se molt poch observat i ignorant lo Consell sas facultats acerca lo fer vots, ho deixe a la comprehensió de Su Il·lustríssima”. El bisbe ja es farà càrrec de la poca disposició dels andosins de tancar el tros o la paradeta per Sant Roc, per Sant Fabià o per Sant Sebastià.

Per compensar aquesta poca fe en la intercessió dels sants,  el consell sí que dona part perquè “inseguint la carta de Su Il·lustríssima, se pàssie avís per medi dels cònsols de las parròquias als parroquos de ellas que Su Il·lustríssima desitja y vol que se fàssian pregàrias públicas y ferborosas perquè Déu Nostre Señor si dignie preservar a las Valls de semblant contagi”. La llàstima és que no sabem si tan intenses disposicions van tenir efecte, ni com va acabar afectant els nostres rebesavis l’epidèmia de suette militaire. Després de l’alarmant entrada del 26 de maig del 1782, el silenci. Ni una paraula més. Per no parlar de l’apunt final, que deixa el lector amb els ulls com plats: “Dit dia se pose lo pa a deu diners la lliura y se comensarà a véndrer a dit preu demà”. Tenim una epidèmia mortal a l’altre costat de la muntanya, però els consellers troben el moment de preocupar-se del preu del pa –i el secretari, d’anotar-ho amb eficàcia burocràtica.

Hi ha referència a una altra epidèmia al Llibre IV. La de febre groga que va assolar aquesta vegada Barcelona el 1821, i que hi va deixar segons les fonts 20.000 víctimes, quasi el triple de morts que la Covid, per a una ciutat que a l’època fregava els 140.000 habitants. Però l’entrada que en dona notícia no pot ser més lacònica: “Vuy, dia 20 de setembre de 1821, se ha tingut Consell General de manamén de l’I·lustre Senyor Síndich a fi de posar cordó per la pesta al portal de San Julià, lo que se a resol, y altres asumtos”.

Ni una trista missa a Sant Roc.