Quan tot era encara possible

L’Arxiu penja a la galeria virtual mig miler de fotografies del fons Pantebre, que repassa l’evolució d’Andorra entre el 1933 i el 1969.

Un dia gris, d’aquells que només el record pot convertir, fal·laç, en una estranya papallona, s’il·lumina de sobte pel costat més inesperat. Això és el que va passar ahir, que l’Arxiu Nacional va penjar a la galeria virtual prop de mig miler dels 2.305 negatius del fons Pantebre. Una mina que repassa l’evolució d’Andorra des del 1933, que és de quan data la fotografia més antiga del fons –uns viatgers catalans que s’han plantat al pont del Runer a bord del seu Ford amb matrícula de Barcelona– fins al 1969, quan Francesc Pantebre (Roda de Ter, 1906-Escaldes, 1999) va guardar les càmeres a un calaix i ja no les va tornar a agafar mai més, ves a saber per què.

Però els tres decennis llargs que es va dedicar a exercir primer com a fotògraf tot terreny –retrats de carnet, bodes, batejos i comunions– i ja als anys 60, quan es va passar al color, a comercialitzar les postals que ell mateix disparava amb una Kinhof, constitueixen un autèntic festival per al diletant, que hi descobrirà com una Andorra grisa que havia sortit relativament indemne de la Guerra Civil espanyola i de la II Guerra Mundial lluitava per enganxar-se a la modernitat. Per això, a les fotografies de Pantebre conviuen una Andorra rústica, gairebé atàvica, poblada per padrines vestides de negre, sotanes i delegats permanents, amb l’incipient boom urbanístic i la irrupció a raig de la vida moderna, amb els primers campionats d’esquí, a finals dels 40, la Volta ciclista a Catalunya (1949) i el ral·li Barcelona Andorra (1951).

Val que potser Pantebre, baster d’ofici amb botiga oberta a Carlemany i que venia del món de l’excursionisme català d’entreguerres, no tenia l’ambició artística d’un Alsina, que havia begut de la fotografia humanista de Doisneau Cartier Bresson i companyia. Però la seva obra té una rara unitat i el delata com un fotoperiodista avant la lettre: mirin si no el seguici fúnebre d’una nena que va morir ofegada a Escaldes el 1955 desfilant pel pont d’Engordany, la multitud de veïns que s’han congregat als balcons del número 51 de Príncep Benlloch per no perdre’s qui sap què, o els ciclistes de la Volta escalfant davant de l’hotel Valira.

Pantebre destaca en els retrats d’estudi –no es perdin el del maquis Marcel·lí Massana (1944)– i té especial mà per al reportatge social: casaments, batejos i comunions els retrata amb carinyo i especial elegància, allunyat de la fotografia rutinària i convencional. És un fotògraf instintiu, que fuig del manierisme i sense ínfules artístiques. I amb una curiositat omnívora que el fa fixar per exemple en els nous edificis que creixen com bolets per les vies urbanes de la capital i Escaldes i que avui constitueixen un espectacular catàleg d’aquell urbanisme anàrquic. Però el millor Pantebre possiblement sigui el domèstic, el que retrata la intimitat familiar, els veïns i els amics. Mirin la sessió de putxinel·lis al menjador de casa d’aquí dalt.
No hi ha en aquesta primera entrega, en fi, la de l’esvàstica nazi onejant orgullosa al pal de l

 duna francesa del Pas, presa el gener del 1944, una de les imatges emblemàtiques de la nostra II Guerra Mundial. Però tant aquesta com la resta de les 2.305 fotografies es poden consultar a l’Arxiu, que n’ha completat la digitalització. I si amb l’exposició virtual no en fan prou –i no en faran– recordin que l’Arxiu ja li va dedicar el 2016 un catàleg (Andorra, anys 60: del blanc i negre al color), i el 2000, una d’aquelles fastuoses exposicions físiques de quan la fotografia era considerada entre nosaltres com una de les belles arts (Crònica d’una època: Andorra, 1933-1936).