Andre Claret presenta a la Trenca 'París érem nosaltres', biografoia novel·lada del seu pare, l'Home de les Neus, amb què es va endur l'últim Ramon Llull.

Havien sobreviscut a dues guerres, una de civil i una altra de mundial, i a un exili, s’havien instal·lat a Acs i començaven a viure en una relativa prosperitat. I va Andreu Claret i no se li acut una altra cosa que agafar dona i fill i mudar-se a Andorra. A l’Andorra del 1949, més o menys un altre planeta si la comparem amb la d’avui. Per què? “Aquesta mateixa pregunta, l’hi vaig plantejar al meu pare. I la seva resposta va ser: ‘Perquè aquí tot estava per fer’”. I així ho va fer. Ho explicava ahir Andreu Claret en la presentació de París érem nosaltres, la novel·la –que no biografia, adverteix– amb què es va endur l’últim premi Ramon Llull i que passa pel sedàs de la ficció la peripècia proteica de l’Home de les Neus just fins al 1962, l’any que es va guanyar aquest apel·latiu després de salvar Barcelona de la gran nevada.

Són els anys de la República, quan aquell fill d’una molt humil família de rabassaires de Súria i de molt escassa formació aprofita la seva habilitat com a jugador de billar –el que senten– per fer-se un lloc en el xup-xup polític de l’època, intima amb Companys i participa en la fundació d’ERC, apaga el foc que la col·lectivització forçosa havia encès a la Fatarella, exerceix com a comissari polític a la Guerra Civil espanyola i s’exilia a França amb la victòria de Franco. Segueixen l’exili i la Guerra Mundial, una vida aventurera com poques que el du a convertir-se en gerent del circ Amar, un dels més importants de l’Europa de l’època –i en plena conflagració, recordin–, a aixecar una serradora a Palau de Cerdanya i a convertir-se en col·laborador íntim de Pau Casals. Fins que s’instal·la en aquella Andorra on tot estava per fer i el primer que fa és obrir el port d’Envalira, “ell, fill d’un poble on nevava una vegada l’any, i això els anys que nevava”. Ho va fer mogut per aquella empenta i aquella capacitat de superació que va ser probablement el tret més formidable del seu caràcter, i amb l’ajut d’una colla d’andorrans a l’altura de la seva temeritat.

Un personatge extraordinari fruit d’una època extraordinària, deia ahir Claret fill, a través del qual explica les vicissituds d’una generació que les va veure de tots colors i que va viure tres vides entre el 1931, quan es proclama la República, i la derrota definitiva de Hitler, el 1945: “M’interessava especialment aquest període, buscava personatges per explicar-lo i de sobte em vaig adonar que els tenia a casa: el meu pare i la meva mare”. La llavor de la novel·la cal buscar-la en les 25 hores de converses que Claret (fill) va tenir l’ull d’enregistrar amb Claret (pare) poc abans del traspàs, el 2005. “Ell sempre em demanava que n’escrivís una biografia, però un fill no pot escriure la biografia del seu pare sense que grinyoli. A més, jo soc novel·lista”.

París érem nosaltres, en fi, retrata una generació de gegants, llums, ombres misèries incloses –no es perdin l’ambient “tancat, mòrbid i claustrofòbic” de l’exili– de la qual formen part homes com Esteve Albert, Lluís Capdevila i el mestre Fontbernat, Manuel Anglada i Norbert Orobitg, Antoni Forné, Jaume Ros i Miquel Lladó. Una estirp fruit de la seva època, dèiem, que va contribuir decisivament a aixecar l’Andorra d’avui i que després d’uns anys de purgatori comença per fi a trobar el seu lloc a la història. Hem començat per Andreu Claret. A veure si aviat el segueixen els seus companys de trajectòria.