Va arribar un dia que Gabi Fernàndez no podia amb la seva ànima. Anar a treballar li feia mal. I era la feina somiada: director de comunicació del MoraBanc. Pocs ho van entendre. Ara ho explica a ‘Amunt i avall’.

Tres moments, tres, de la presentació d’ahir:

El primer, quan va evocar la semifinal de l’EuroCup al pavelló de l’Alba Berlín: “Li vaig dir al Solana, perquè el tenia al costat: estem aquí, competint de tu a tu amb un històric del bàsquet europeu. No mirant com juguen ells, no. Competint! Amb un club que té més personal que el Govern d’Andorra”. Més personal que el Govern, ho veuen!?! Quan el meu amic Gabi és bo, és bo. Però quan és dolent, és millor encara.
El segon, el cas Llovet. Sí, home, aquell desgraciat incident a Manresa. Era la temporada 2021-22. “Acabàvem de perdre per 34, per 34, mare meva, i encara ho estàvem digerint al vestuari quan va saltar. L’estrella rival, Moneke, havia penjat un tuit demolidor: ‘Trash talk is fine but when you make racist comments, I will never let it go’. Barrabum. Li vam demanar què li havia dit, i vam concloure que el comentari podia ser molt desafortunat però que en cap cas era racista. Al llibre diem exactament què li va dir, i publico per primera vegada els missatges que ens vam creuar amb l’entrenador del BAXI, Pedro Martínez”. En resum, que Moneke era un jugador “amb tendència al xou”, que tots el coneixien, però que no podia posar-se de cul amb el jugador franquícia de l’equip. I el cert és que el comentari de Llovet no era ni inoportú. Llegeixin el llibre i m’ho diuen.
Tercer moment. El de Felipe. Dos Anjos, és clar.

–No sé si seria possible que el Felipe, que és el seu jugador favorit, l’anés a visitar.

–Què li passa a la nena?

–Està ingressada a l’hospital de Meritxell per anorèxia i autolesions fins que pugui equilibrar-se una mica.

I Felipe hi va anar, és clar: “Lo mejor que vas a hacer esta temporada no seran los puntos que metas, ni los mates que hagas. Será la visita a esta niña enferma, li vaig dir. No ho havia explicat mai abans i ho faig ara perquè hi ha episodis que mereixen ser coneguts”.

Són tres moments, dèiem, de la multitudinària presentació de Amunt i avall (Anem), ahir al Fòrum FNAC, aquesta mena de seqüela de Memòries d’un community manager en què Gabi Fernàndez repassa els seus dos últims anys al MoraBanc. Quin interès pot tenir per al lector profà el final d’aquesta aventura estrictament personal de l’autor? Doncs algun, la veritat, perquè el meu amic Gabi va deixar voluntàriament la feina somiada: com diu ell, ben remunerada i amb tot el reconeixemement que podia esperar. Llavors, per què? Probablement, per la mateixa raó que dotze anys abans va deixar els micròfons, tot i que la ràdio –com tothom que l’escolti aquesta temporada a l’Avui pot ser un bon dia pot comprovar cada matí– sigui l’altra seva gran passió: “El cos va dir prou. Anar a treballar em feia literalment mal i era una lluita constant contra un dimoni que tenia a dintre. Sembla que és una situacio recurrent en la meva vida: les coses que m’agraden m’acaben fent mal”. I va pensar que aquesta intuïció fatal podia ajudar algun lector benevolent. De tot plegat, en fi, dues conclusions: la primera, “si et proposen un projecte així, prova-ho, llença-t’hi de cap”. La segona, “quan vegis que una cosa et fa mal, per molt que t’hi sentis emcionalment vinculat, deixa-la”.

I de passada, tastaran l’adrenalina de l’esport d’elit des de la cuina. No sé què més volen.