N'havíem d'haver parlat la primera setmana d'abril, quan la missió Artemis 2 amb la nau Orion i quatre astronautes de la NASA a bord van sobrevolar la Lluna, però ja saben que la vida és el que passa mentre estàs ocupat fent altres coses. Per exemple, cobrint el ritme frenètic de les novetats de Sant Jordi. Així que en parlem ara, perquè recordaran que l'Artemis 2 va ser la primera missió tripulada des de l'Apol·lo XVII, que hi va allunar l'11 de desembre del 1972. Què té a veure tot això amb nosaltres, es demanaran, oi? Doncs poc o molt, segons s'ho mirin. Resulta que  els EUA van aprofitar aquella postrera missió Apol·lo per llançar un generós i pintoresc programa de diplomàcia interestel·lar. Els astronautes que hi van baixar van arreplegar 110 quilos de pedres lunars a l'anomenada vall de Taurus-Littrow, si mai hi van –a Wilkie Collins se li hauria fet la boca aigua–, les van encabir com van poder al mòdul  Casper i van tornar tots plegats a la Terra. Una vegada a casa, la NASA en va fer lots i els va repartir entre els 135 països aleshores membres de l'ONU, inclosos enemics reconsagrats com l'URSS, la Xina i Cuba i, atenció, un selecte grup de microestats europeus que a l'època no formaven encara part d'aquest organisme internacional: Mònaco, Liechtenstein, San Marino, el Vaticà i, sí, també nosaltres.

Aquesta era la intenció inicial de la Casa Blanca. I a dreta llei en algun lloc hi hauria d'haver el nostre trosset de roc lunar. Però no el busquin. Sembla que la diplomàcia francesa considerava que Andorra no era prou sobirana per conduir les seves relacions internacionals com una nació adulta, que aquest paper li tocava al Quai d'Orsay  i que, per tant, no hi havia motiu perquè rebéssim el pedrot que ens tocava. I no el vam rebre.

D'aquest poc edificant gest n'ha quedat constància en un dels documents secrets de la CIA desclassificats el gener del 2017. Es tracta d'un memoràndum estampat amb el reglamentari segell de Top Secret i destinat a l'aleshores conseller de Seguretat de Nixon, Henry Kissinger. Està datat el 21 de juny del 1973 i entre la trentena de "action items approved in your name during the months of May and June" n'hi ha un que diu exactament així: "Approved the removal of Andorra from the Apollo XVII Moon Rock Gift List due to the current dispute between Andorra's co-sovereigns over control of its foreign affairs". Vaja, que ens vam quedar sense pedra per culpa d'una obscura disputa diplomàtica entre els coprínceps de l'època, Pompidou i Martí Alanis. Ells es van barallar i nosaltres vam rebre: és ben veritat que sempre se n'ha de sortir emmascarat d'una paella bruta.

Però la nostra història amb la Lluna té un final feliç. Amb la pedra no vam tenir sort, però sí amb la bandera que veuen aquí al costat. Els EUA havien estrenat la diplomàcia lunar a la missió anterior, que va ser l'Apol·lo XVI, l'abril del 1972: hi van portar dos jocs amb les 135 banderetes dels països membres de l'ONU –de nou amb els microestats convidats. Un lleuger trosset de niló que feia 15 per 10 centímetres, que va allunar amb la tripulació i que va tornar després a la Terra. En aquella ocasió es veu que ni el Quai d'Orsay ni Palacio hi van posar pegues, i el desembre del 1972 el cònsol ianqui a Barcelona, Robert W. Zimmermann, li va entregar el pedaç al síndic Escudé en un acte solemne que va tenir lloc al desaparegut teatre Cristall d'Escaldes i que va ser amenitzat per la banda i el cor de la VI Flota. 

La tricolor llunàtica penja avui en un lloc de privilegi al despatx del síndic, amb una lacònica placa que diu així: "Aquesta bandera portada a la Lluna pels astronautes de l'Apol·lo XVI el mes d'abril del 1972 s'ofereix pel govern dels EUA a les Valls d'Andorra en prova d'amistat". Val a dir que durant molts anys la vam tenir arraconada en algun lloc del magatzem de Sindicatura i que va ser Vicenç Mateu qui va tenir la bona ocurrència de rescatar-la per redecorar el despatx del nou Consell General. Si mai tenen l'oportunitat –a les portes obertes pel dia de la Constitució, per exemple– val la pena acostar-s'hi, fins i tot amorrar-s'hi per comprovar el subtil humor ianqui: la persona que va buscar la nostra bandera va tenir la feliç idea de tunejar la mitra del bisbe del quarter superior esquerra de l'escut, i reconvertir-la en un esquemàtic però simpàtic coet Apol·lo.

[PS: com sempre, queda un serrell per resoldre. Si a la Lluna hi van viatjar dos jocs de banderes i al despatx del síndic només se'n conserva una, on és l'altra?]