L’astrofísic Joan-Marc Miralles va participar a principis del mil·lenni en la definició dels objectius del que aleshores s’anomenava New Generation Space Telescope (NGST). Les primeres imatges enviades pel giny superen, diu, totes les expectatives i equivalen a deu anys de feina del Hubble, el seu antecessor.

A principis del 2000 l’astrofísic Joan-Marc Miralles treballava a la seu central de l’Observatori Europeu Austral, a la localitat alemanya de Garching, prop de Munic. Formava part de l’equip que processava els arxius procedents del Hubble, en aquells moments la joia dels telescopis espacials. Va ser així, recorda Miralles, com li van proposar d’integrar-se al grup de treball que havia de definir les especificacions del que aleshores encara s’anomenava simplement Next Generation Space Telescope, el que havia de ser el successor del Hubble i que avui coneixem amb el nom de James Webb: “Essencialment, el que vam fer va ser una carta als Reis, amb el que pensàvem que es podria arribar a fer amb aquella filigrana tecnològica. Pensa que inicialment havia de tenir un mirall de vuit metres de diàmetre, que per qüestions d’enginyeria i de pressupost es va haver de retallar fins als 6,5, però fins i tot així és molt més gran que el del Hubble, que només en fa dos”.

Una de les dèries de Miralles –cadascú té les seves– són els cúmuls de galàxies més remotes, les més antigues i, per tant, les més difícils d’observar. I casualment, observar aquests cúmuls és un dels objectius amb què el James Webb va ser llançat el desembre passat a l’espai. Una vegada arribat al seu destí, a 1,5 milions de quilòmetres de la Terra i en l’anomenat punt de Lagrange 2 –a una distància constant de la Terra i del Sol– el James Webb va enviar les primeres imatges de l’espai profund i la sorpresa ha sigut majúscula, monumental. La primera remesa de material equival, diu Miralles, a deu anys de treball del Hubble. Un pas de gegant.

No en té cap dubte: entre tot el que s’han pogut veure, ell es queda amb el retrat de l’anomenat SMACS 0723, que casualment va ser l’escollida pel president Biden per anunciar la bona nova al món des de la Casa Blanca. Es tracta d’un cúmul de galàxies, és clar, a 4.500 milions d’anys llum. La força gravitacional, diu Miralles, converteix el cúmul en una mena de lupa que permet observar els cossos interestel·lars que hi ha al darrere. I el que hi havia darrere de SMACS són galàxies situades a 13.100 milions d’anys llum. Una distància difícilment concebible però que les converteix en uns dels objectes més llunyans que s’han observat mai. I tan antics que són només 400 milions d’anys posteriors al Big Bang: “Tot i així, l’espectrografia d’aquestes galàxies permet concloure que ja contenen oxigen i neó, elements bàsics que no existien, però, en el moment del Big Bang i que per tant es van haver de crear en un moment relativament matiner de la història de l’Univers”.

És una de les primeres conclusions que han deparat les espectaculars imatges captades pel James Webb, que pren el nom de qui va ser administrador de la NASA entre el 1961 i el 1968, anys clau de la carrera espacial, i que a diferència del Hubble, que opera en l’espectre de llum visible, ho fa en el d’infraroig. Això, diu Miralles, li permet veure galàxies molt més vermelles i per tant, molt més llunyanes, i veure també el que hi ha al darrere de la pols o el gas estel·lar. És el cas sensacional del WASP 96b, un exoplaneta situat a 1.150 milions d’anys llum amb un diàmetre que és la meitat que el de Júpiter però igualment gasós. Traça cada 3,5 dies una òrbita sencera al voltant del seu estel, i l’espectrometria de la llum que el travessa ha permès determinar que a l’atmosfera hi ha traces de vapor d’aigua. No ens fem il·lusions, però, perquè difícilment hi trobaríem indicis de vida, que caldrà anar a buscar en planetes de superfície rocosa i amb una temperatura prou temperada com perquè s’hi pugui trobar aigua en estat líquid: “I això, buscar elements considerats indicadors de vida, com l’oxigen i el metà, és un altre dels objectius del telescopi”.

La llàstima, diu, és que no arribés a temps d’observar Oumuamua, l’estrany asteroide que el novembre del 2017 va desfilar a 23 milions de quilòmetres de la Terra –era el primer cos procedent de fora del Sistema Solar que ens visitava– i que va desconcertar tant la comunitat científica que l’astrofísic Avi Loeb –que no és un il·luminat, sinó un prestigiós catedràtic de Harvard– va plantejar la hipòtesi que Oumuamua siguin les restes d’un artefacte espacial fabricat per una civilització extraterrestre: “El James Webb hauria d’haver estat operatiu el 2015 i hauria sigut ideal per observar amb infraroig, hauríem obtingut dades sobre la seva forma i potser determinar què és. Però amb el que en sabem ara no podem concloure si és d’origen natural o artificial. Amb les dades que esgrimeix Loeb es poden proposar altres hipòtesis diferents de la seva. Ell creu que hi pot haver civilitzacions extraterrestres i òbviament les fa servir per apuntalar la seva tesi. L’únic que podem esperar, ara que tenim el James Webb, és que apareguin altres cossos com Oumuamua i els puguem observar amb més detall”.