La Biblioteca Nacional exhuma a la Peça del mes un rar exemplar de la revista ‘Le capitali del mondo’ (1925) profusament il·lustrat.

“Tot i que el territori de la República d’Andorra duplica el de la República de San Marino, la seva capital no té relativament la importància de la minúscula però gloriosa república italiana”.

Amb aquesta estupenda declaració d’intencions, que tant recorda, d’altra banda, als viatgers del XIX que venien amb la mateixa disposició que els exploradors que s’endinsaven a l’Amazones per buscar tribus no contactades– arrenca el fascicle que la revista italiana Le capitali del mondo va consagrar el 1925 a Andorra la Vieja, que és com li diu de forma més aviat aproximada l’anònim redactor. L’ha exhumat la Biblioteca Nacional per a la Peça del mes, i més que pel resum urgentíssim de les nostres institucions i forma de govern –de la dels nostres besavis, vaja– el més interessant probablement siguin la vintena d’il·lustracions que acompanyen el text. Tampoc van firmades, però no ha costat gaire a les bibliotecàries de la Nacional trobar-ne el rastre: el tenien ben a prop: al fons Guillem de Plandolit que es conserva a l’Arxiu.

El nostre és el número 56 de la col·lecció, just després de Dublín, La Paz i Tànger. Com el seu nom indica està consagrada exclusivament a les capitals –l’editorial, Gloriosa, de Milà, en tenia una altra, Le città meravigliose– i sembla que als autors se’ls estaven acabant les idees. Andorra la Vella els va saber òbviament a poc i en realitat l’obreta inclou fotografies, de Sant Julià, Encamp, Ordino, Canillo, Pal, Santa Coloma, Meritxell i Engolasters. No direm que siguin una primícia absoluta, perquè el fons Plandolit està força explotat, però n’hi ha de ben rares o com a mínim de poc transitades, com una panoràmica dels jardins de cal Plandolit, una vista de la Tabacalera, al roc de les Anelletes –que després seria Hôtel de France, i a partir dels anys 40, seu de Ràdio Andorra– i naturalment la Casa de la Vall, que descriuen alegrement com “una mena de refugi de muntanya”.

Val a dir que la descripció de les nostres institucions és més que correcta –“la població del país oscil·la entre els 5.000 i els 6.000 habitants, i està dividida en sis parròquies, similars a sis petites províncies subdividides al seu torn en 34 municipis alpins i primitius”, no els tinguem en compte els adjectius– i com és habitual, el més suculent del text arriba en el moment de les disquisicions antropològiques: “És presumible, encara que no rigorosament històric, que els andorrans siguin originàriament d’estirp ibèrica i que es consideren catalans: dels catalans tenen l’orgull indòmit i primigeni”. L’economia local la ventilen sense gaires contemplacions, i si s’ha de caure en el tòpic, s’hi cau i no passa res: “El comerç i la indústria hi són molt limitats. Antigament les fargues eren la més important, però des de fa anys que no treballen: les fargues del baró de Senaller no podien competir amb les foneries biscaïnes, sobretot per les pèssimes comunicacions”. Més endavant ens torna a comparar –desfavorablement, és clar– amb San Marino ( “La República d’Andorra és un país tranquil i primitiu, també patriarcal, amb molts punts de contacte amb la nostra República [per San Marino], però és molt menys evolucionada”), especula breument amb l’etimologia d’Andorra –i aprofita per confondre Plini amb Polibi, el pare dels andosins– i cap al final, potser perquè pensa que cap andosí el llegirà mai, es deixa anar, desbocat: “Una de les més destacades característiques d’aquesta primitiva democràcia patriarcal és l’extrema simplicitat de la seva administració política, civil i judicial, a la qual deu d’altra banda la seva durada mil·lenària”.

La traca final correspon al sempitern plet del joc: segons els autors, el Gran Casino des Étrangers di Montecarlo no va poder obrir una sucursal entre nosaltres perquè “la minúscula república era massa orgullosa, massa moral i massa catòlica per permetre que hi prosperés una indústria d’aquesta mena: si s’hi hagués implantat, l’orgull català, el confinament, la vida patriarcal i una organització política molt rudimentària l’haurien acabat destruint de seguida”.

Consti que tot això, en italià, sona naturalment molt millor. Però en fi, com diuen ells, se non è vero, è ben trovato.