Ja es va enfilar setmanes enrere fins aquest racó de diari amb l’excusa de Pocket Princedom, aquell sensacional documental que va causar furor al Facebook, rodat per la productora britànica el 1962 i que ell tot sol va localitzar, adquirir i dipositar a l’Arxiu Nacional. Exactament, com ara fa un decenni va fer amb l’Andorre de Jean Castanyer i amb les dues bobines de Les hommes d’airain. Ho advertíem llavors: Baños és un d’aquests somiadors tocats per la dèria de la cosa antiga. I les pel·lícules constitueixen sens dubte la joia de la seva col·lecció. Però tant o més interessant és la monumental col·lecció de postals de temàtica andorrana que ha reunit durant l’últim quart de segle. Probablement, la més gran en mans privades: més de 5.000 postals, totes diferents i amb especial atenció a la targeta circulada. És a dir, timbrada, amb segell i mata-segells: “Hi ha col·leccionistes que les prefereixen netes, sense circular; a mi, no, perquè timbrades donen fe que són originals: en el col·leccionisme, com en tots els àmbits, també existeixen les falsificacions. Tingues en compte que una postal rara es pot enfilar fins a 300 euros.”

Perquè se’n facin una idea: la col·lecció de l’Arxiu Nacional frega les 7.000 targetes procedents dels fons Paricel (827 postals) i Glanet (5.037). Baños no s’atreveix a afirmar que tingui totes les postals andorranes que s’han publicat des que a principis del segle XX l’editor rossellonès Py-Oliver va obrir el vedat, però sí que té tot el que es pot aconseguir al mercat: “És possible que se me n’escapi alguna, però si no la tinc és perquè no s’ha posat a la venda.” Vaja, que ho té tot des de Py-Oliver fins al 1980, quan es va plantar perquè, diu, “a partir d’aquí ja no formen part de l’Andorra d’abans, que és la que m’interessa”. A banda d’una pura qüestió física: si hi afegíssim les postals editades els últims tres decennis, “molt probablement l’estoc es triplicaria”. Així que Py-Oliver, el patriarca –una dotzena de postals estrictament artesanals: enganxava sobre una cartolina cada fotografia que revelava–, i també Guillem de Plandolit, M.P., Toldrà Viazo, Obrador i Boixader i J. Gil –per citar els més editors més buscats–, però també els més prolífics, des de Claverol i APA fins a Labouche, La Maravilla i Campaña, Rossell, Agra, Cuyàs, Basuyau, Zerkovitz i anar fent. Amb un lloc de privilegi per a les circulades pel mateix editor: aquí al costat en tenen una d’Ordino firmada per Guillem de Plandolit el 27 d’agost de 1905: és emocionant, ¿o no? Baños és, en fi, una mena de postal ambulant. Li ha costat un quart de segle, és clar, arribar fins aquí. Però la humil targeta d’abans, sovint negligida pel pecat original d’haver estat concebuda amb finalitats comercials, comença a ser vista com a peça de col·leccionista. I si amb les que acompanyen aquest text no en tenen prou, estiguin atents al Vist i No Vist de la contraportada, on les postals de la col·lecció Baños s’aniran alternant amb els fons de l’Arxiu Nacional.