Agafin el DMC DeLorean que tenen al garatge per a les grans ocasions  i acompanyin-nos d’excursió fins a l’any 903. Falta quasi un segle perquè una colla d’homes d’Andorra assaltin, potser arrasin el castell de Bragafolls i posin els fonaments del que avui coneixem com a Andorra, i tres i mig perquè Pere d’Urg i Roger Bernat III firmin el primer Pariatge. Doncs bé, cert dia del 903 el comte Sunifred II d’Urgell va adquirir a Ricosind i Mazulina –això sí que eren noms– una vinya ubicada a Sant Julià i que confrontava amb altres tres explotacions dedicades al cultiu de la vinya i propietat, respectivament, d’un tal Gilimon, un tal Esteve i un tal Somprongà. No en sabem res més, ni la ubicació exacta, ni l’extensió, i no diguem ja la modalitat concreta del raïm que s’hi feia, però som davant del primer vestigi documental que acredita que la vinya es cultivava entre nosaltres. L’any 903, recordin. I l’existència de quatre explotacions les unes al costat de les altres ens diu indirectament que era un cultiu estès entre els nostres pagesos i que venia amb tota seguretat del 

El document el va exhumar fa quasi quatre decennis Cebrià Baraut i no és per tant estricta novetat, però és el punt de partida de La vinya a Andorra en època medieval, l’últim capítol del Relat Històric, que firma l’historiador Climent Miró. Completa els estudis previs de Michel Martzluff i Sergi Mas (Premses i vinyes a Andorra) com el d’Alan Ward (La vinya a Andorra) i repassa amb paciència digna de medievalista totes les mencions documentals que ha localitzat entre els segles X i mitjan del XIV.  L’edat d’or de la nostra vinya. No és casualitat: som en ple Òptim Climàtic Medieval, amb unes temperatures especialment suaus –i molt similars a les actuals–, mitjanes de més de 10º durant bona part de l’any, una tardor poc plujosa i terrenys ben drenats. En aquestes condicions, el cultiu era rendible no només a Sant Julià i a la vall central, on es concentren la major part de les explotacions, sinó també a Encamp, la Massana i fins i tot a Canillo. Una autèntica edat d’or de la vinya que conclou de forma abrupta amb la irrupció de la Petita Edat del Gel, a partir de mitjans segle XIV: un descens generalitzat de les temperatures –es calcula que dos graus de mitjana– que va retallar 300 metres la cota superior on es podia cultivar la vinya. Per això a partir del segle XIV queda confinada a la vall central i a Sant Julià. No serà l’únic cultiu que retrocedeix: també ho faran l’ordi, la civada i el blat. Eren la base de l’alimentació medieval, i tot això, advertia Ward, va causar una crisi de subsistència i el consegüent descens de la població, que va arribar a mínims històrics –3.500 habitants– i el canvi del model productiu, de l’agricultura a la ramaderia i a l’explotació forestal. Encara faltaven segles per al descobriment d’Amèrica i la irrupció de la patata, el tomàquet, la mongeta i naturalment el tabac.

Torna el vi d’alçada
Però això serà després. Som encara a l’Òptim Climàtic i la vinya és un cultiu estès a la meitat sud del país. Miró n’ha localitzat el rastre a Juberri, Tolse, la Moxella, Fontaneda, Auvinyà, Certers, Llumeneres, Nagol, Aixovall, Bixessarri, Aós, Aixàs, la Margineda, Santa Coloma, les Bons, Sispony, Erts, Escàs i Pal. I documentació de banda, la presència d’aquest cultiu ha quedat fossilitzada en topònims com ara la Vinya i la Vinyeta, habituals al nostre carrerer. A diferència de Ward, que interpretava la vinya com un cultiu marginal, en un racó de l’hort, aprofitant els murs de l’era i destinat sobretot a l’autoconsum, Miró sosté que es cultivava en partides agrícoles especialitzades per a aquest conreu anomenades vinyers que tendien, a  més, a frontar amb espais similars.

Les explotacions eren propietat dels comtes –les vinyes del castell i de Sant Vicenç d’Enclar, per exemple–  però també del monestir de Sant Serni de Tavèrnoles –en tenien a Tolse, la Moxella, Juberri Jussà i Engordany– i del capítol de la catedral. El més interessant són, però, les explotacions a càrrec dels pagesos. Miró adverteix que tot i que la vinya no era la principal activitat agrària i que la producció de vi es destinava sobretot a l’autoconsum, “la concentració d’explotacions vitícoles a Santa Coloma, també a la Margineda, Aixovall i les Arades, ens porta a creure que en aquesta àrea existia una especialització que molt probablement sobrepassava el consum familiar”. Que ja tenia protocellers, vaja.

Tota aquesta bonança se l’endú el canvi climàtic –el nostre no és el primer, i al segle XIV no hi havia ni Trump ni Ayuso– que comporta la Petita Edat del Gel. La vinya serà  substituïda per cultius més eficients i acabarà desapareixent del nostre paisatge. O gairebé. Lewis Gaston Leary diu a The Hidden Republic (1911) que a la zona de la frontera hi havia trobat vinya, ni que fos de qualitat ínfima, i que amb prou feines servia per fer-ne panses. El cas és que les temperatures actuals s’assemblen cada vegada més a les de l’Òptim Climàtic Medieval i això explica que hagi colonitzat de nou les feixes de Nagol, de Fontaneda i d’Ordino. No trigarem a veure’n a Canillo, on consta que al segle XII se’n cultivava. Torna el vi d’alçada. I vuit segles després, tornem a ser VinlAND.