La Nacional exhuma el número de maig del 1988 consagrat a Andorra, amb historietes de Dany, Didgé i Pierret.
Un petit tresor, el que es va treure ahir de la màniga la Biblioteca Nacional: exactament, el número del 10 de maig del 1988 de Tintin. Ja saben: l’hebdomadaire des super-jeunes de 7 à 77 ans o, per dir-ho d’una altra manera, el TBO francòfon, la revista on unes quantes generacions de lectors van fer les primeres armes comiqueres. I és un petit tresor perquè, com hauran comprovat aquí al costat, el número ens consagra 14 de les seves 60 pàgines, inclosa la superportada que firma Dany Henrotin, àlies Dany, ni més ni menys que el pare de la sèrie Olivier Rameau, filla del 68 i que va resistir dos decennis a Tintin.
De fet, són el mateix Olivier i els seus dos companys d’aventures, l’estupenda Colombe i el rabassut Pertinent, aquest senyor amb vocació de carrabina, els que protagonitzen la portada com la primera historieta. Olivier, Colombe i Pertinent queden tan enlluernats amb els nostres idíl·lics paisatges que es pensen que han aterrat a Rêverose, el país on està prohibit avorrir-se i on transcorren les seves felices existències. I ha de ser un innocent rabadà qui els tregui de l’error: “À Rêverose? Mais pas du tout! Vous êtes dans la Principauté d’Andora, ici”. Olivier es queda de pedra: “Alors? Ça c’est ahurissant! Nous serions passés du monde de Rêverose au vrai-monde sans même nous en apercevoir! C’est inouï!” I és Colombe qui li fa entendre què ha pogut passar: “Vous le savez, Rêverose possède plusieurs portes... Andorre, par son charme exceptionnel, est tout naturellment une de ces portes donnant sur le rêve...”
Cal dir que el nostre episodi va ser l’últim d’Olivier Rameau a publicar-se, que només va sortir en aquest número de Tintin i que per tant no s’ha recollit en cap dels dotze àlbums de la sèrie. Així que a la Nacional hi tenim una autèntica peça de col·leccionista. Cal dir també que l’únic toc andosí de la pàgina –perquè és només una pàgina– es redueix a una perspectiva més aviat inusual de Santa Coloma, potser en honor de l’heroïna, i a la proliferació de camps i muntanyes. No va ser Dany l’única patum que va posar la seva ploma al nostre servei i al servei del país: també ho va fer Michel Pierret, a punt d’embarcar-se en la sèrie Les Aigles décapitées, i autor sota el pseudònim de Max & Cati de la sèrie De l’autre côté de l’ècran, aquí amb un capítol de dues pàgines, igualment bucòlic –una plàcida excursió familiar per una vall que recorda vagament a Incles es veu i premonitòriament interrompuda per la irrupció d’un os, i recordin que som al 1988, faltaven dos decennis per a l’arribada de Piros i parentela– i de títol oportuníssim: Principe Óté!
El tercer il·lustrador a qui li va tocar andorranejar va ser Didier Chardez, Didgé, amb un capitolet de la més coneguda de les seves sèries, Monsieur Édouard, i una doble pàgina que sota el títol Le coin didactique conté alguna de les vinyetes més surrealistes del número, com ara el bon pagès d’aquí al costat, armat de faixa, espardenyes i... boina més o menys basca, que a l’il·lustrador li devia semblar remotament parenta de la barretina catalana. L’acudit que posa en boca del gran Carlemany mon pare té la seva gràcia – “Comme cette Principauté est aussi grande qu’une cour de récréation, du coup, ça m’a donné l’idée d’inventer l’école!”– i conclou amb la inevitable dosi de lingüística recreativa a la francesa no apta per a ofendiditos: “À l’Andorre, on parle catalan, c’est un mélange d’espagnol et de français, plus communément appelé espalais ou frangnol”.
I com ens ho vam fer, per merèixer l’alt honor de sortir a la revista no només de Tintin, sinó també de Blake et Mortimer, Ric Hochet, Michel Vaillant, Bernard Prince i Corto Maltés. Es tracta clarament d’una operació publicitària més o menys camuflada, amb mitja dotzena llarga de pàgines de contingut estrictament turístic, i un concurs –el premi, “logement 6 nuitées demi-pension, voyage en train compris, à passer avant Pâques 1989”– patrocinat pel ministeri de Turisme i Esports. Vet aquí el secret. Però segur que mai no hi havien pensat: i si la porta de Rêverose estigués efectivament per aquí baix?