Quan vam tenir fins i tot tuna

Una foto del ‘Vist i no vist’ exhuma la memòria de l’estudiantina dirigida als 60 per Joan Serra.

Ho demanàvem dimarts al Vist i No vist de la contra, on un grup de nois, quasi nens, desfilaven per l’avinguda Benlloch de la capital amb motiu de la Festa de l’hostaleria que va tenir lloc exactament el 12 de juny del 1972. Tots ells, vestits amb tots els atributs d’una tuna reglamentària. L’escena la va retratar naturalment Fèlix Peig, l’home que ho va fotografiar tot, però tot, entre el 1953 i el 1983, els anys que va exercir entre nosaltres. I com que el descriptor de l’Arxiu Nacional era excepcionalment telegràfic, la pregunta era òbvia: una tuna, a Andorra? Quina, per curiositat?

La resposta estava ben a prop del lloc dels fets: Maribel Tejero, veïna i memòria viva del barri des del taulell del Basar Aragonès, no només ho recordava perfectament, perquè dos dels seus germans –Josep Maria i Jordi– n’havien format part, sinó que a més en conserva una sèrie completa de fotografies a l’àlbum familiar, totes elles disparades per Peig i que, tot i que probablement no corresponen a la Festa de l’hostaleria del 1972, ajuden a reconstruir la petita història d’aquesta absoluta raresa que va ser la nostra tuna.

En fi, que l’ocurrència la va tenir el mestre Joan Serra, músic valencià que exercia a l’escola espanyola de la capital, que a l’època –parlem de finals dels anys 60– s’ubicava encara a l’edifici del Quart, on compartia espai amb la francesa. Serra n’era el professor de música, entre d’altres matèries, així que va ser ell qui va reclutar i dirigir la tropa de joves que van formar aquella tuna més aviat efímera, perquè Tejero creu que no va arribar a tenir més de cinc o sis anys de vida. A la vintena llarga de fotografies tuneres hi apareix el mestre Serra dirigint els assajos a Sant Esteve, i a banda dels germans Tejero hi treuen el nassiró infantil Virgili Tomàs, Enric Bartumeu, Joan Lladós i Toni Portell, entre d’altres: “Devien ser cap a una quinzena de nois. S’ho van prendre molt seriosament. A part dels instruments, cada nen es va haver de gestionar una capa reglamentària, de vellut i tot!”

A través de l’àlbum familiar dels Tejero assistim a algunes de les que devien ser sortides habituals de la tuna, amb lloc destacadíssim per a la jornada en què Montserrat Rebés en va ser nomenada madrina: la formació al complet es va dirigir a casa Guillemó per entregar-li el ram –els honors els va fer casualment Josep Maria Tejero– en una pintoresca i multitudinària escena on també es distingeixen Marcel·la Pelegrí, la senyora Arana, professora també a l’escola espanyola: per les seves mans van desfilar unes quantes generacions d’estudiants.

La tuna la veiem també a Casa de la Vall, en una recepció on no falta el síndic de l’època, Francesc Escudé; a la porta de l’edifici del Quart, a les escales de l’antiga escola espanyola i també al pati de la nova, a Ciutat de Valls. A Maribel Tejero se li escapen els noms d’altres professors, el mestre Balnes, el senyor Boix –havia perdut un braç a la guerra civil espanyola–, el senyor Cortada... També de la francesa, que a l’èpica compartien espai i on ella mateixa també va estudiar, abans de passar-se a l’espanyola: madame Ruf, madame Molné, madame Romero... Però aquesta és una altra història. La sèrie conclou, en fi, amb una actuació al teatre del Casal del Centre.

I fins aquí, el que de moment hem pogut saber d’aquella tuna primigènia: queden per concretar algunes dades bàsiques –entre quins anys va funcionar, quants nens hi van desfilar, quines eren les festes que sortia...– però és molt més del que teníem fa tan sols una setmana.