Als veïns del Cap del Carrer, que tenim molta més classe, la tardor no ens l’anuncia el Corte Inglés, sinó el cartell de la Fira concurs de la capital. Els dies que vindran –com m’agrada aquesta expressió– als comerços del barri hi començarà a florir la vinyeta de la 45a edició, que com és reglamentari tindrà lloc el 27 d’octubre, caigui com caigui i peti qui peti, i que han cuinat a quatre mans Sergi Mas i Casi Arajol. Com cada any des de fa quatre decennis, una vida per a molts de nosaltres, mitja per a aquests dos gegants de la nostra cultura: l’un com a creador –ja saben que Sergi Mas exerceix igual de gravador que de tallista, exlibrista, escriptor i sobretot conversador, i que en totes aquestes facetes excel·leix amb llum pròpia–, i l’altre com a col·leccionista, bibliògraf, etnòleg i, en el cas de la Fira de bestiar, com a autèntic artífex, perquè va ser ell qui la va ressuscitar el 1978. Entre tots dos sumen gairebé dos segles de vida, i amb això està tot dit: quan ells parlen, els altres escoltem. I cada tardor tenen el bon costum d’exercir càtedra des d’aquest humil cartell, una petita meravella que condensa (quasi) tot l’art de Sergi Mas: la força expressiva, la capacitat de síntesi i el poder d’evocació, d’una banda; de l’altra, el traç senzill, l’absoluta i genuïna falta de pretensions, la recreació idealitzada d’un país, d’una terra i d’uns personatges que probablement només van existir en la seva imaginació, però tant li fa.

El cartell d’aquesta edició el protagonitza la borda de l’Any de la Part, que només pel nom mereix capítol a part entre les nostres bordes, i mirin que totes tenen denominacions ben pintoresques. La sèrie va començar cinc anys enrere amb Cal Junpere d’Anyós, i des d’aleshores, segur que ho recorden, hi han desfilat cal Ramonguem d’Ordino, casa Calbó de Soldeu i l’edició passada, la borda del Sabaté de Sant Julià. “Mira que hi havia anat un fotimer de vegades, quan feia de veterinari: a assistir el part duna vaca, curar una mamitis, el que fos. A més de vaques i euques, avui s’hi cultiva la vinya del celler Casus Belli, un vi suau, blanc, negre i escumós. Dels més suaus que es fan a Andorra”, diu el Casi amb l’autoritat del bon vivant que és: “Els nostres vins de muntanya s’enfilen normalment entre els 14,5 i els 15º. Els de Casus Belli es mouen entre els 12,5 i els 13.  És un molt bon vi de taula”, afegeix.

Ho diu per la vinya que s’enfila a les feixes del darrere de la borda, una de les llicències artístiques que s’ha permès Sergi Mas al cartell. En realitat, les vinyes es troben una mica abans, just on hi ha el rètol que dona la benvinguda a Ordino, Reserva de la Biosfera. Bestiar a banda, completen la vinyeta les corts, la vivenda dels masovers i l’assecador de tabac, que encara se’n cultiva. I al racó dret, el pastor amb la Rubia, la gosseta (més o menys) d’atura que una vegada va tenir Sergi Mas i que sempre, sempre té un cameo als cartells de la fira.

El tema d’aquest any –perquè a cada edició n’hi ha un: l’any passat va ser un forrellat, l’altre, una anella picaportes, recordo l’any que van repartir una autèntica, llegendària pallaresa, per no parlar d’aquell fabulós paraigua de pastor– és la dalla, amb atenció especial a la pica o encloseta, el suport de ferro que els dallaires feien servir per repassar a cop de martell la dalla, i esmolar-la després amb la pedra que guardaven a la colzera, quin formidable vocabulari, pura arqueologia que ens porta el so d’un món totalment periclitat. Serà el trofeu que s’enduguin els ramaders que participin en la fira, junt amb  un llibret en què el Casi hi aboca nou decennis d’experiència i que és una autèntica mina: al d’aquest any hi ha dos gravats de Jordi Casamajor que il·lustren les màximes número 25 (“Procurar que los individuos de las Valls cultivian sas terras a fi de que ellas estigan abastadas, la primera cosa de blat”) i 26 (“Afavorir als treballadors singulament als pagesos, y patrocinar als mercaders”) del Manual Digest, un àlbum fotogràfic amb imatges del concurs de dalla que es va convocar el 1996 a Canillo –si els bascos aixequen pedres i tallen troncs, nosaltres competim a veure qui és el que millor dalla: el va guanyar Miquel Font, de casa Jordi de Ransol– i un il·luminador article d’Eudald Guillamet naturalment sobre la dalla i els seus parents pròxims, la falç i la foca, la funesta simbologia que incorpora ja des de temps dels grecs –recordin la Mort de les processons medievals, amb la dalla com a eina de treball– i dues conclusions sensacionals: la primera, que la dalla ens iguala a tots, “tots hi passarem”. Glups. I la segona? “Que com diuen a Ordino, i no falla mai: ‘Quan vegis la boira al port del Rat, posa els dallaires al prat’”.