Sense fer trampes i sense consultar ChatGPT: si els demanéssim els noms de les nostres coprinceses, quants sabrien dir-nos-els? De fet, n’hem tingut alguna, al llarg dels vuit segles d’existència del Coprincipat? Òbviament, no les busquin pel costat d’Urgell. Però sí pel costat francès. I ara confessin: ens hi juguem un peix que no els ha sortit cap nom. Si és que no són Quim Valera, Oliver Vergés o algú d’aquesta corda. 

Doncs resulta que sí, que en vam tenir, de coprinceses. Tres, per concretar, entre els segles XIV i XVI. Potser no són gaires, sobretot si tenim en compte que des del 1278 n’hem tingut exactament 106, 57 episcopals i 49 francesos. Però haver-n’hi, n’hi ha hagut. I recuperar-ne la trajectòria i el llegat és l’objectiu de Cosenyores d’Andorra, la monografia que firmen a quatre mans els historiadors Carles Gascón i Caroline Pailhàs –un de baix i una de dalt, subtil i oportú– que el Consell General publicarà immediatament després de l’estiu. Serà sorprenentment el primer estudi acadèmic consagrat a matèria tan pròpia de l’air du temps, i potser comença a ser hora que responguem a la pregunta amb què obríem aquest article. Sí, n’hi va haver, van ser tres, una al XIV, una altra al XV i la tercera al XVI, i aquestes tres són Isabel de Castellbò, Caterina de Foix i Joana d’Albret, probablement la que tenia més butlletes per ser citada, perquè estem parlant de la mare d’Enric IV, que ja era copríncep d’Andorra des que el 1572 havia mort Joana, i que es va convertir en rei de França el 1589. Ja saben: tot el segle defensant el protestantisme perquè al moment de la veritat, davant del dilema d’abraçar el catolicisme o renunciar al tron de França, digués allò tan lúcid que París bé valia una missa. Vaja, que és Enric IV el culpable que Macron sigui avui copríncep nostre. I el moment clau és l’Edicte del 1607, que establia que els drets que els comtes de Foix –des del 1479 també reis de Navarra– exercien sobre Andorra quedaven units de manera perpètua a la Corona de França.

La pregunta òbvia és per què no hi ha hagut cap altra coprincesa –cosenyor(a) és el terme que s’utilitzava fins a la Nova Reforma del 1866– i la resposta, doble: d’una banda, perquè a més del catolicisme, Enric IV es va haver d’empassar la llei sàlica, vigent fins a mitjans de segle XIX i que impedia a les princeses heretar el regne de França. I a partir del XIX? Amb la instauració del règim republicà, com a mínim sobre el paper hi cap la possibilitat que un dia tinguem coprincesa. Serà quan una dona accedeixi per fi a la presidència. Però això no ha passat en un segle i mig d’història republicana –i 56 presidents, tots homes–. Veurem qui serà la primera, i si és qui vostè i jo estem pensant. Quan arribi el dia serà una cosa excepcional, perquè no tenim coprincesa des del 1572. 

Ara ja ho saben. Tres. I al setembre, amb tots els detalls.