Sí, ja sabem que Canillo queda una mica al marge, que és quasi, quasi un altre món. Però Robert Lizarte li ha donat olor, gust, fins i tot tacte a la vida cultural de la parròquia, i Una muntanya de llibres n'és un formidable exemple. Ahir acabava, però si no s'hi van poder acostar no s'hi amoïnin que els ho expliquem. Tot va començar amb Sergi Mas, és clar:

–"Un dia a casa seva, a l'hora de marxar ens treu del calaix un sobre i ens diu: 'Aquí teniu això. Feu-ne el que en vulgueu'. I això era un plec de retalls de paper amb una col·lecció d'il·lustracions".

Ho explica David Gálvez, que va convertir aquell plec en Tafetans de justícia (Medusa), l'obra impròpiament pòstuma –va arribar a les llibreries una setmana just abans del seu traspàs– amb què Sergi Mas va clausurar la seva trilogia andosina. I si parles de Sergi Mas és impossible no evocar el seu tarannà murri, la seva vocació de conversador a l'antiga, i l'humor compassiu amb què esquitxava totes les seves facècies, que és com li agradava dir als episodis que explicava una i altra vegada, sempre iguals però sempre diferents, i que era una delícia sentir-li dir encara que els haguessis escoltat una desena de vegades. Més d'una vegada ens havíem sentit demanar-li, com els nens petits: "Sergi, expliqui'ns allò del sicari d'Al Capone". Bé, un dia era Al Capone, al següent Dillinger. Era igual.

Si la volen saber la trobaran a Tafetans, junt amb una vintena més d'episodis més o menys relacionats amb la Batllia i il·lustrats per ell mateix, que sembla que ens parlin d'una Andorra plistocènica però que van passar fa 60, 70 anys. Ell hi era. Però parlàvem de l'humor, que probablement sigui el tret distintiu de la prosa de Txema Díaz-Torrent. Als articles quinzenals del Bondia i a Xarnego, aquesta mena de memòries d'un nen del potsfranquisme al suburbi barceloní –Ripollet, primers anys 80: "Hi ha coses que no fan cap gràcia. Però què has de fer? Construir-ne una piscina i llançar-t'hi de cap? El meu mecanisme per afrontar-ho és fotre-me'n, començant naturalment per mi. I sempre tinc el lector present: és clar que en el que escric hi ha certa substància, però si pel que sigui –segurament no m'he explicat prou bé– el lector no l'hi troba, com a mínim que s'ho hagi passat bé, llegint-me". És clar que el millor toc de la tarda el va posar l'editor de Teoria del ridícul, que es va prendre l'odissea vital i literària que Nil Forcada li imagina a Mael Palau, el gran geni incomprès (i completament apòcrif) de la literatura andosina, i li va demanar els originals que en conservés per publicar-los. 

I l'endogàmia. Cal dir que l'apunt el va introduir la periodista (i també autora: El que mai et vaig dir) Noemí Rodríguez, i que segons com t'ho miris té una mica de mala bava: resulta que Díaz-Torrent és el prologuista de Teoria del ridícul, que a la novel·la de Forcada hi apareix el mateix Díaz-Torrent en un paper secundari, i que també hi ensenya la poteta (entre altres) Gálvez, una altra vegada. I que al seu torn, Gálvez és l'editor de Díaz-Torrent (Medusa). No sé si m'han seguit fins aquí. Tot plegat, un fidel reflex del nostre ecosistema literari, amb tot el que això comporta, però què hi farem. En resum, que l'únic que se'n salva és Albert Ginestà (Atles de les ombres), franctirador que va per lliure i que es dedica a col·leccionar premis literaris. Diu que com a exercici gairebé profilàctic, per tenir un objectiu concret, i com una forma de treure-li el suc econòmic a una inversió en temps que les vendes mai no arribaran a compensar. Sap de què parla: recordin que ha sucat cinc vegades, cinc, a la Nit Literària, sempre en la distància curta i l'última, precisament amb Atles de les ombres, no parteix d'un episodi real que ha quedat habitualment al marge del focus de la gran història i el porta al primer pla: "M'interessen els que arriben segons o els que no arriben mai. Els que no surten a la foto". És un bon programa moral.

La inspiració, o millor dit, la mecànica de l'escriptura, també va tenir el seu moment: Gálvez és d'arribar i moldre, dels que aprofiten la mitja hora de pati –quan era professor– per plantar-se a l'ordinador i posar-se a teclejar. Ginestà és un  stakhanovista de la paraula: amb inflexible horari laboral. I Díaz-Torrent, tot el contrari: home de llargues digestions, que necessita rumiar un text mil o dues mil vegades abans de donar-lo per tancat. Els articles del Bondia, per exemple. Però té un bon argument: "Són 2.700 caràcters cada quinze dies. El mínim que em puc exigir és que rimin".
I la sorpresa va saltar al final, a l'hora de les recomanacions: una d'endogàmica –Forcada es va decantar per Xarnego i per El que mai et vaig dir), una altra de devota –Díaz-Torrent, per Tafetans,"que és com estar escoltant el Sergi"–, una altra d'endogàmica –Gálvez, 14 d'abril– i l'última, sideral: Ginestà va votar Dan Brown. Sense manies. I diem que 14 d'abril escombrava ahir cap a casa perquè va ser precisament Antoni Caus qui va clausurar la tarda amb l'escenificació del poemari.