Ja sé que és molt lleig citar-se. Lletgíssim. Però ho vam dir encara no fa un any, quan va exposar a L'Institucional la vintena d'olis d'Entrellums: a les teles del meu amic Arnau sempre hi plou, com a Blade Runner. O hi plou o i acaba de ploure, que és encara millor, perquè treu sense voler-ho –o potser volent, no ho sé– el millor de nosaltres. Ell fa el que predicava en vers Pedro Salinas: "Es que quiero sacar de ti tu mejor tú". D'acord, és un miratge, pura tramoia, però deixeu-nos creure per un moment que som bells, nets, purs i audaços. Ja escamparà.

Allò era una premonició com una casa de pagès, i estava escrit que un dia o altre l'Arnau acabaria a Londres, que com tothom sap és la ciutat on més plou del món, després de la vall d'en Bas. I potser és això el que li va veure l'editor Jan Arimany, que va ser veure els olis d'Entrellums i posar-se-li al cap que l'Arnau havia d'il·lustrar el bombonet amb què Trotalibros tanca puntualment el curs. Títols que edita per donar-se el gust de tenir-los al seu catàleg. Perquè sí. Ja ho deia el clàssic, no em demanin ara quin perquè no tinc ganes de buscar-ho: "Las cosas hay que hacerlas con desdén". I entenguin el que vol dir Zorrilla quan parla de desdén.

En anys anteriors van ser la Trilogía rural, de Lorca; Los Burnell, de Katharine Mansfield, i El chico perdido, de Thomas Wolff. I aquest ha sigut Londres, és clar que sí, una col·lecció fins ara inèdita de les sis peces de temàtica londinenca (Los muelles de Londres, La marea de Oxfgord Street, La casa de algunos personajes ilustres, Abadías y catedrales, Esta es la Cámara de los Comunes i Retrato de una londinese) que Virginia Woolf (1882-1941) va escriure per a la revista Good Housekkeping –sí, ja ho sé, no és precisament encoratjador– amb dos afegits, Paseo por las calles: una aventura por Londres, i Vuelo sobre Londres. 

N'hem dit peces perquè són exactament això, artefactes que es mouen entre la ficció i l'assaig, i dir-li literatura de viatges al que una londinenca com la Woolf va escriure sobre la seva ciutat seria potser inexacte. I aquest gènere ambigu, que no és ni carn ni peix o que, millor dit, ho és tot a la vegada, és un dels atractius que hi va veure l'Arnau quan va posar fil a l'agulla. I això que, confessa, mai abans no n'havia llegit res. El repte, diu, era posar-se al servei de l'autora, però portant-la al seu terreny. I resulta que el seu terreny és també el de la gran Virginia: la fascinació pel paisatge urbà, per brogit, per les vides que es creuen i descreuen durant uns segons en una avinguda o en un carrer i que mai més tornaran a confluir. Moments únics a la història de l'univers que queden atrapats pel pinzell de l'Arnau. 

El resultat el tenen en les il·lustracions que obren cadascun dels vuit episodis. I el terreny de l'Arnau és el que li coneixíem d'Entrelínies, perquè el que feia allà amb Carlemany, Príncep Benlloch, el Parc Central o la carretera de l'Obac ara ho fa amb Trafalgar Square, el Parlament i el Tàmesi. Oli i figuració, però sense que li amoïnin ni gens ni mica els detalls, a anys llum de l'hiperrealisme –i consti que en un centímetre quadrat d'Antonio López hi ha més abstracció i més concepte que en qualsevol instal·lació, happening o performance– i potser més escorat aquí cap a un tènue expressionisme. Amb un fil conductor: el blau de Prússia de la casa Rembrandt –com Villaró, tu!– que utilitza en totes les il·lustracions, el nou gènere que ha tastat per primera vegada i que, com la fruita prohibida, ara resulta que li agrada.

Tampoc havia visitat mai Londres –"No soc el que es diu un viatger compulsiu, però com pots comprendre ara m'ha entrat el cuquet de conèixer la ciutat"– i els models els ha tret de fotografies antigues que s'avenien amb el tema i el to de cada relat. En va pintar una trentena, i dels que n'està més satisfet són del de la portada – "se'm va resistir perquè buscava una cosa que fos coherent amb les altres portades de Trotalibros"– Los muelles de Londres i Abadías y catedrales, que curiosament no coincideixen amb els seus preferits (Oxford Street i Retrato de una londinense).
Si els volen contemplar, perquè les il·lustracions de l'Arnau no es miren, es contemplen, des d'avui i fins al 5 de gener a la biblioteca Antoni Morell de la Massana, perquè l'Arnau, la Virgina i Londres s'han colat al Saló del Còmic.