Jordi Casamajor i Gerard Remolins opinen sobre la millor manera de protegir el jaciment rupestre vandalitzat.

L'episodi de vandalisme que va transcendir diumenge al Roc de les Bruixes, una incisió en forma d’estrella a la llosa superior del conjunt –on es troben els gravats més antics, datats cap al segle III abans de la nostra era– ha fet saltar les alarmes: quina és la millor forma de protegir el jaciment, descobert per Pere Canturri el 1962 i una de les joies indiscutible del nostre art rupestre? El departament de Patrimoni ha ressuscitat un vell debat que s’arrossegava com a mínim des del 2018 –per no dir des de mitjans dels anys 90, quan s’hi va registrar el primer atac i es va retirar la senyalització del jaciment– i que havia quedat enterrat en algun calaix ministerial. La directora del departament admetia dimarts que les opcions que s’estan avaluant van des d’un tancament “superficial” fins a una coberta retràctil que obligaria a habilitar-hi visites sota demanda. Amb una consigna prèvia: que ela protecció del patrimoni ha de ser compatible amb la difusió.

De moment no hi ha res de decidit, així que hem anat a consultar-ho amb dos dels nostres màxims experts en art rupestre: l’arqueòleg Gerard Remolins, gran defensor que la pedagogia és la millor eina per donar a conèixer i, per tant, estimar i protegir el patrimoni, i Jordi Casamajor, que ha catalogat dos milers llargs de petròglifs entre Andorra, l’Alt Urgell i la Cerdanya, molt més escèptic i que ha preconitzat des de sempre que la millor forma de protegir el patrimoni rupestre és mantenir-lo ocult. Dues postures antagòniques que, com veurem, poden acabar confluint.

Pel que fa al cas concret del gravat detectat diumenge, Casamajor en minimitza l’impacte i considera que el millor remei és el temps: “Ara és molt ostentós perquè quan grates una roca d’esquist de seguida en surt la marca blanquinosa que contrasta amb el color original. Però d’aquí a un any haurà agafat pàtina i quasi ni es disingirà”. Els dubtes sorgeixen a l’hora de decidir què cal fer amb el jaciment: “Si s’ha conservat dos mil anys és perquè estava quasi completament cobert de molsa. Pensa que Canturri s’hi va trobar dos pams de roca gravada. La resta estava tapada. Aquesta és sens dubte la millor protecció”.

Potser sí, però, és viable? Cobrir-ho amb una estructura de vidre sembla descartat perquè la condensació de l’aigua afavoriria la proliferació de fongs que acabarien malmetent els gravats, considera. Una tanca metàl·lica al mig del bosc constituiria una intervenció molt agressiva amb l’entorn i en tractar-se d’un lloc aïllat, difícilment dissuadiria possibles vàndals de saltar-la. Potser fent-ne molta pedagogia, explicant que és un jaciment extraordinari, aprendríem a apreciar-ne el valor i ens estalviaríem aquests disgustos, admet: “Però mira el que ha passat amb el dolmen de Bescaran, ben conegut i perfectament senyalitzat”.

Ocultar o divulgar?
Casamajor és escèptic però no per gust ni per vocació, sinó perquè sap del que parla: a la Tor de Querol hi ha un roc amb gravats rupestres similar al de les Bruixes, més petit però encara més farcit de petròglifs: “Doncs bé, com que està a prop de l’estació, cada vegada que hi vaig me’l trobo ple de grafiti i de brutícia.” Quan ja no n’hi caben més, diu, avisen Eudald Guillamet perquè el netegi. Més en aquesta línia: al Pla de la Calma, al Montseny, hi havia un roc ple de gravats i el mateix. Fins que l’ajuntament se’n va endur l’original i hi va deixar una còpia: “I aquest estiu que he fet un itinerari rupestre per la zona de Tarragona, he comprovat que molts dels conjunts estan protegits amb tanques que impedeixen que t’hi acostis. Clar que es tracta de pintures en vertical. Al Roc de les Bruixes la llosa és horitzontal i la visualització seria més difícil. Però potser sí que la solució és una tanca que impedeixi que el visitant la trepitgi...”

Fins aquí, el Casamajor contemporitzador. Però si res d’això funciona, també ho té clar: o cobrir el jaciment o ocultar-ne l’itinerari: “Qui es prengui la molèstia de buscar-lo i trobar-lo és que estima prou el patrimoni com per no arribar i deixar-hi la marca”.

Menys radical, o potser més ingenu vistos els antecedents, Remolins ha advocat sempre per la pedagogia com a arma de construcció massiva: “La millor manera de salvaguardar el patrimoni és estimant-lo, i només es pot estimar el que es coneix. I és aquí, en la divulgació, on hem fallat tots, des de les administracions fins a mi mateix”. Se’n dol perquè ell va defensar contra els elements (i contra l’opinió de la cúpula del ministeri, parlem del 2018) l’oportunitat de senyalitzar l’accés al jaciment. Fins i tot d’organitzar-hi visites guiades amb la col·laboració del Comú.

Tot allò va quedar en res. Ara, es lamenta, “tots a córrer”. Li consta, diu, que la nova direcció de Patrimoni comparteix els seus postulats, però adverteix que ell deixaria la incisió com a testimoni de la història del roc i del que no hem sabut protegir –com tampoc hauria reconstruït el campanar de Sant Vicenç, “com si ens volguéssim tapar les vergonyes”– i acaba disparant per elevació: “Canillo ha fet inversions milionàries per atreure turistes, però en canvi no ha sabut què fer amb el patrimoni que ja tenim, com és el Roc de les Bruixes. Fa cinc anys que en parlem, i no s’hi ha fet res.” Tampoc se salva el ministeri, que va córrer a denunciar, diu, l’agressió al conjunt rupestre però que no ha obert boca en el cas de la línia d’alta tensió que FEDA està obrint entre Encamp i Grau Roig i que passa a escassos cent metres del roc.

Però què en fem? Per començar, diu, informar, tant del valor arqueològic i patrimonial del jaciment com de les multes a què s’arrisca qualsevol que hi deixi anar els seus instints vandàlics: “Desgraciadament, sempre hi haurà un desaprensiu, però també he de dir que hi he portat molts visitants, incloses escoles i els Esports d’Estiu, i mai no havia passat res. La gent en general es comporta”.