Potser recordaran la doble satisfacció que vam tenir al novembre de recuperar Gol, aquella escultura en homenatge a la Trobada Internacional de Penyes Barcelonistes que va tenir lloc el setembre del 1986 a la capital, que durant un temps va estar plantada als jardins de Casa de la Vall i a què immediatament se li va perdre la pista. La crèiem perduda fins que la perseverança del periodista Àlex Terés la va localitzar al magatzem de Sindicatura. Avui lluu estupenda, perquè va passar pel taller de la restauradora Mireia García, al jardí de l’estadi Joan Samarra. Però hem dit que la satisfacció havia sigut doble: perquè resulta que Gol és l’única escultura de Pilar Riberaygua a la nostra via pública. L’única.

Bé, això és el que crèiem fins a la setmana passada, que el meu amic Josep Maria Ubach –és clar, l’home que sap tot el que es pot saber sobre escultura en aquest país nostre– amb una història que semblava mentida: tenia l’home referència oral de dues peces que, segons el seu informant, havien d’estar sota del viaducte de Doctor Vilanova, que és una ubicació ben pintoresca per a una escultura. Després de mesos d’insistir i de tocar portes oficials, va aconseguir l’autorització per accedir-hi, i allà sota es va trobar no una, sinó dues intervencions no direm que inèdites, però de les quals ben pocs guardaven memòria. 

Una és un mural trencadís de grans proporcions –tres metres d’ample per deu de llarg– obra de Pilar Riberaygua (1953-2002), per això hem començat aquesta crònica amb ella. Així que Gol ja no està sola: d’ara endavant anirà de la manera d’aquesta altra peça monumental. La segona, atenció, és una figura en acer Corten i de reminiscències mitològiques que el pintor, escultor i sobretot ceramista català Josep Grau-Garriga (1929-2011) va adossar a un dels pilars que sostenen el viaducte. Devia ser entre el 1982, quan l’aleshores Conselleria d’Educació li va consagrar una gran retrospectiva, i el 1985, quan va exposar a la galeria Parc i va presentar el projecte per a una instal·lació a la plaça del Poble que es va acabar quedant al calaix. Ubach especula que la insòlita escultura d’acer de Doctor Vilanova devia ser fruit de l’amistat de Grau-Garriga amb l’arquitecte català Josep Puig Torné, que havia projectat l’edifici administratiu, i que tant el mural ciclopi de Riberaygua com la serp sinuosa de Grau-Garriga responien a un mateix propòsit: dignificar la part inferior del viaducte, que per a conductors i vianants resulta invisible però que en aquells primers anys del búnquer sí que es podia veure des de les finestres de la façana posterior de la planta baixa i del primer pis de l’edifici. Diu que avui és més difícil, per la proliferació d’aires condicionats.

Com es poden imaginar, el Josep Maria estava exultant perquè és un home sensible i li amoïnen coses com aquesta de saber que allà sota hi havia hagut un tresor, i no va parar fins que ho va poder confirmar. El que sorprèn d’aquesta història és com es va perdre la memòria de les dues escultures, i com van passar completament desapercebudes en l’última reconstrucció del viaducte, que va deixar durant unes setmanes els pilars a la intempèrie. 

La pregunta és òbvia: què cal fer amb aquestes obres, ara que sabem que hi són? Deixar-les allà sota que es floreixin? Buscar-los un nou emplaçament? Ubach ho té clar: tant el mural de Riberaygua com la forca de Grau-Garriga van ser concebudes per a aquesta concreta ubicació, per molt extemporània que avui ens sembli, i aquí és on s’han de quedar. Una altra cosa és si el Comú i el Govern haurien de comprovar-ne l’estat, garantir-ne la conservació i, en un món ideal que potser no és aquest, facilitar-ne l’accés.

Veurem com es resol tot això. I recordin que aviat, ell diu que d’aquest any no passa, veurà la llum el catàleg raonat de totes les escultures que hi ha a les nostres places i carrers. Són prop de dos centenars, i d’històries insòlites com aquestes n’hi ha un grapat.