Al cementiri de la Cortinada hi ha un tomba, i a la tomba una làpida, i a la làpida un epitafi que diu més o menys així: “El que tu ets/ ho vaig ser./ El que jo soc,/ tu ho seràs”. Entendran que és una d’aquelles coses que se’t queden allà dintre gravades i mai més no et deixen. I entendran també que la primera vegada que vaig escoltar Cendres i em vaig topar uns versos pràcticament calcats em vaig quedar de pedra: com que era improbable que Joan Pons, el Petit de cal Eril, s’hagués anat a fixar mai en l’epitafi de la làpida de la tomba del cementiri de la Cortinada vaig pensar que ell i el simpàtic inquilí del forat havien begut del mateix pou poètic. Després he comprovat que es tracta d’un lloc comú de la literatura diguem-ne necròfila, però en aquell moment exacte vaig adoptar El Petit de Cal Eril: eren dels meus, sens dubte. I des de llavors, deu fer no sé, quinze anys, els he anat seguint ni que sigui de refiló.

Així que no em podia perdre el concert d’ahir a la Temporada –mitja entrada llarga al Centre de Congressos, no està gens malament després d’una promoció justíssima, com és lamentablement marca de la casa, és clar que l’entrada era gratuïta. I mirin, bé: venien a defensar el seu útim disc, aquest Eril, Eril, Eril amb què mesos enrere tornaven a la carretera després d’un lustre sabàtic. Probablement li convenia, després de fer eclosió i encadenar vuit discos en tretze anys, des de Per què es grillen les patates? (2007) fins a N.S.C.A.H.L. (2021). La fórmula potser s’havia rovellat lleugerament. El cas és que Eril, Eril, Eril insisteix en el pop introspectiu i psicodèlic en què van anar derivant a partir de Vol i dol, però amb menys teclats –al directe, gens–, més bateria i un so més elemental. Més lluminós, també. Com les lletres de Pons. No s’equivoquin: el seu nínxol és del pop metafísic i el continua cultivant. Bé, a les lletres de les cançons, rumiades i polides a l’obrador, no tant als interludis entre cançó i cançó, que confia alegrement a la inspiració.

Com explicar-ho: viure és un misteri, sí, el temps, l’existència, la mort. Però no cal lletrejar-ho, ni fer-ho explícit a cada intervenció. L’art consisteix a ocultar l’art. Que no es noti, vaja. Quan parlem d’aquestes grans coses, també. Quan El Petit de Cal Eril canta, no es nota. Quan improvisa, em temo que sí. Després hi ha els nens: a tots els concerts n’hi ha ara, com als museus. És com una plaga, i segurament, com ell diu, és molt inspirador. Però si li deixessin triar al nen, el nen triaria casa. Un consell de pare a pare: no penseu en vosaltres, penseu en la criatura. Ho agrairan ells i ho agrairan els veïns de platea.

Ja sé que Jo ja no soc qui era i Ara no sé què dir-te han fet fortuna i ja figuren o –gairebé– al Top-10 de la banda, al costat de Sento, Amb tot, Som transparents i és clar, Pols– però què volen que els digui, a mi em tenen el cor robat Ni rei, ni déu ni mestre, aquest ingenu himne àcrata amb tocs Badalamenti i que Leo Ferré probablement beneiria – “en el fons hi ha respostes/ que mai troben/ les preguntes”– , i La por i i l’oblit: “No hi ha res per sempre/ la por que tinc/ ni la fe ni els vespres/ el temps que tinc/ hi ha dies que penso/ què hi faig aquí”. Exacte: però aquestes coses cal dir-les així, en passant, xiuxiuejant, és que quasi no cal ni sentir-les.

Així que va caure el nou disc íntegre, o gairebé, però també els hits històrics, només va faltar Ets una idea. Van repassar tots els discos des de Vol i dol i van acabar amb Cendres. Ara toca escoltar Eril, Eril, Eril a casa, a veure si sona tan bé com al directe. I amb una mica menys de bateria, encara hauria sonat millor.