Si han visitat mai el nou Consell General s’hauran fixat que en un dels murs de la sala dels Passos Perduts hi apareixen referenciats amb nom i cognom tots els nostres coprínceps, tant els de dalt com els de baix, des del 1278. Ara em diran llepafils, però entre els de dalt hi ha un buit clamorós: el de Philippe Pétain, cap d’Estat francès per tant copríncep nostre entre l’11 de juliol del 1940 i el 25 d’agost del 1944.

Els motius no estan clars, tot i que es pot intuir la incomoditat d’incloure a la llista un reu confés de col·laboracionisme amb el règim nazi: va ser condemnat a mort, se li va commutar la pena capital per la de cadena perpètua i va morir el 1951 a la presó. I no el busquin tampoc a la Nova aproximació a la història d’Andorra. Com si no hagués existit, tot i que el  seu retrat va penjar a la sala de plens de Casa de la Vall fins al novembre del 1944, tres mesos després de la caiguda de París. I perquè els francesos es van posar pesats. Ho recorda l’historiador Pau Chica, que acaba de tancar el nou patracol, Andorra i la II Guerra Mundial, la continuació natural del monumental Andorra i la Guerra Civil espanyola (2023), que ja ha entrat a la sala de màquines i que veurà la llum a la tardor. 

Doncs Chica ho té clar: Pétain va exercir com a copríncep a tots els efectes i ha de figurar a la llista com qualsevol altre, independentment que la justícia francesa li retirés el 1946 tots els càrrecs i honors que havia exercit. Pur sentit comú, perquè eliminar els coprínceps que no s’avenen amb els nostres criteris ètics, seria un flagrant exercici de damnatio memoriae –esport romà que consistia a esborrar d’escultures, monedes, inscripcions el nom i  el rostre dels emperadors caiguts en desgràcia–  acabaria convertint la història en una mistificació a la carta. 

Així que a Andorra i la II Guerra Mundial hi surt com el que va ser, copríncep francès. També hi té un paper destacat el seu col·lega episcopal, el bisbe Ramon Iglesias. Amb sorpresa inclosa, perquè sabut és que era un franquista de pedra picada però tot i així, sosté Chica, des del nomenament, l’abril del 1943, va mantenir una relació especialment fluïda tant amb els britànics com els francesos, que es va traduir en un suport exprés a les xarxes d’evasió que travessaven Andorra: “Era un home llest, un bon estrateg, i també era conscient que el signe de la guerra s’havia decantat del costat dels aliats. Va entendre que en aquelles circumstàncies el més oportú era ajudar els fugitius. No amb paraules, perquè el seu discurs públic anava cap a un altre costat, sinó amb fets. Amb tota probabilitat també hi va tenir a veure el fet que era franquista, sí, però també molt conscient de la seva posició com a bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra. Britànics i francesos sabien que hi tenien, si no ben bé un amic, algú amb qui es podien entendre, i als informes sempre es refereixen a Iglesias amb termes favorables. He de dir que per a mi ha sigut tota una sorpresa. Positiva”.

Bons i dolents
La història d’Andorra a la guerra mundial té bons i té dolents. Entre els primers, naturalment hi ha els passadors, habitualment contrabandistes  que ara traficaven amb homes. Chica calcula que aproximadament un 10% dels 80.000 evadits que van fugir a través dels Pirineus ho van fer per Andorra. Una xifra que mai no arribarem a concretar perquè moltes d’aquestes expedicions no deixaven rastre, i d’altra banda sensiblement inferior als 17.000 que, calcula, van desfilar per les Valls Neutres durant la Guerra Civil. També aquí amb sorpresa, perquè assegura que el contraban ordinari –teixits, llana, divises– era sensiblement més lucratiu que el de fugitius, i que per això mateix requeria els que s’hi dedicaven una certa vocació. Un compromís més enllà del negoci pur. Dona per bona la tarifa de 3.000 pessetes per fugitiu salvat, i apunta un matís interessantíssim: era una tarifa estàndard fixada pel consolat britànic i a la qual s’havien d’ajustar els passadors, que a més acostumaven a treballar per una xarxa al servei dels aliats –pensin en la de Viadiu al Palanques de la Massana. Poc a veure amb els passadors de la Guerra Civil, que normalment actuaven per lliure i que posaven la tarifa que els dictaven les circumstàncies –i probablement l’avarícia de cadascú.

En aquest clima tèrbol, fosc i ambigu que va generar la guerra mundial, Chica presta atenció especial a tres dels personatges més sinistres que pul·lulaven entre nosaltres: el veguer francès, Émile Lasmartres, que sembla que sentia al·lèrgia per Andorra i a qui els nazis obliguen a residir in situ, i amb qui el síndic Cairat deixa de parlar-se l’abril del 1943; el secretari de la vegueria, Paul Larrieu, que s’havia creat un càrrec a mida i a qui el Consell no reconeixia; i Trouvé, exmilitar francès, xofer i guardaespatlles de Lasmartres i probablement, diu Chica, l’individu més perillós del moment. Tots ells els considera oportunistes que actuaven per diners, i que el mateix podien facilitar la fugida d’una expedició de jueus, òbviament previ pagament, que vendre’ls als alemanys si l’oferta era millor. Però desconfia del contrabandista Paul Barberan, que a les seves memòries, Le passe-débout, descriu la vegueria poc menys que com uns esbirros al servei dels alemanys. Recordin el cas Rosenthal, que va acabar amb la deportació immediata d’un matrimoni de jueus belgues. Abans els havien requisat els diners i les joies a la vegueria. Segons Chica, es tracta d’un episodi excepcional, i no va existir res de semblant a una directriu que ordenés entregar els fugitius als alemanys. Amb final mig feliç, perquè l’historiador ha localitzat als arxius de la delegació permanent a Perpinyà una carta de la dona datada el 1946 en què queda clar que tant ella com el fill amb què fugien havien aconseguit salvar-se. Del marit no se’n sap res.

També eximeix la vegueria de qualsevol connivència amb el raid de l’octubre del 1943 al Palanques, que va acabar amb la desarticulació de la xarxa de Viadiu i amb una expedició de militars polonesos capturats per la Gestapo i traslladats a Tolosa. De passada s’hi van endur Eduard Molné, que en aquella ocasió exercia de xofer dels fugitius. Va ser l’únic que va tornar. En qualsevol cas, en aquells moments Larrieu ja no es trobava a Andorra: s’havia enemistat també amb Lasmartres i el veguer l’havia expulsat sota l’acusació de contraban i de desacatament. La vegueria francesa sembla un niu d’escurçons.

El negoci de la guerra
Un altre personatge clau del moment és Trémoulet, el factòtum de Radio Andorra, sobre qui sempre ha planat l’ombra del col·laboracionisme. De fet, acabada la guerra va ser jutjat i condemnat a mort en absència. Si hagués comès l’error de presentar-se al judici el pelen, i de res li hauria servit que anys després fos eximit de tota responsabilitat. Doncs bé: si bé és cert que Trémoulet va contemporitzar amb la França de Vichy primer i amb l’ocupant nazi després, Chica segueix en aquest punt les tesis de Sylvain Athiel a Histoire sécrète des grandes radios pyréneennes i sosté que Trémoulet va ser essencialment un empresari amb un únic objectiu entre cella i cella: conservar l’emissora i evitar que caigués en mans d’uns i altres. Per això es va mantenir estrictament neutral i sí, quan va ser necessari va fer tractes amb els alemanys: “No va ser un sant, però això no el converteix en un nazi, i la persecució que va patir després de la guerra s’ha de posar també en el context de les maniobres de l’Estat francès per liquidar o absorbir les estacions perifèriques, Radio Andorra entre elles.”

Però si Andorra i la II Guerra Mundial té una cosa semblant a una tesi implícita, és que l’impacte de la conflagració entre nosaltres va anar molt més enllà de les xarxes de passador, que són sens dubte l’episodi més pintoresc, èpic i també novel·lable: “He intentat reflectir com va viure i veure la guerra el ciutadà del carrer i també el posicionament del país, com va impactar en el negoci del contraban i com va estimular, especialment amb el molt lucratiu tràfic de divises,  l’acumulació de capital que permetrà el boom dels anys 50, i com va servir d’escola de militància política una nova generació d’andorrans que es van foguejar en la militància contra la ingerència alemanya”. 

Convé no oblidar, insisteix l’historiador, que el Consell General va observar oficialment i durant tota la guerra mundial una estricta neutralitat, a diferència del que havia passat a Gran Guerra, quan el mateix Consell va enviar una carta de suport a França. Chica s’avança a les crítiques i adverteix que el 1941 era impensable que un andosí del carrer tingués la més remota idea del que passava als camps de concentració. 

Pel que fa a l’acumulació de capitals, quedem-nos de moment amb les següents xifres: en el moment immediatament anterior a la Guerra Civil hi havia en circulació a tot el país 5 milions de pessetes. El 1942, 10 milions de pessetes i 10 milions de francs francesos, dos milions de dòlars i dos més de francs suïssos. S’havia multiplicat per cinc. Les guerres, decididament, van ser bones per als negocis. Ja ho deien els espanyols de fa dos segles: perquè el negoci floreixi només cal “agua, sol y guerra en Sebastopol”. Només que nosaltres la vam tenir una mica més a la vora. I que ens en vam sortir quasi de miracle. Els detalls, a la tardor amb Andorra i la II Guerra Mundial.