Què n’hem de fer, de Pétain? (i 2)

Mirin si tenen un moment i una lupa a mà la foto d’aquí al costat. Si volen es poden entretenir en el mefistofèlic veguer Lesmartes, assegut al mig de la taula. Però l’interessant passa al darrere i a dalt. Als retrats que presideixen la sala de plens de Casa de la Vall. En un lloc de preferència, el papa Pau VI; a la dreta, el copríncep episcopal, l’època Ramon Iglesias –ja som per tant al 1943, quan va prendre possessió del Bisbat– i a l’esquerra, atenció, el copríncep francès, Philippe Pétain. 

Hem dit copríncep? Formalment, el Consell General del moment així el considerava, des del moment que en tenia penjat el retrat oficial al lloc que protocol·làriament li corresponia, al costat del copríncep episcopal. Però, ho va ser també de dret? Aquesta és la fascinant pregunta que els hem plantejat a mitja dotzena d’historiadors. No és una pregunta bizantina ni un tecnicisme acadèmic. Pétain va ser el cap de l’Estat Francès entre el juliol del 1940 i l’agost del 1944, i durant aquests quatre anys va exercir a tots els efectes com a copríncep francès.

 

La prova no és tan sols el retrat que penja a la sala de plens –que en qualsevol cas demostra que el Consell General li reconeixia aquesta magistratura suprema– sinó que va exercir les prerrogatives del càrrec. Per exemple, i com recorda el politòleg Yvan Lara, sancionant el decret del 1941 que suspenia el sufragi universal masculí vigent des del 1934. Més encara: el Llibre d’actes del Consell General conserva la transcripció d’una “comunicació” firmada el 18 de desembre del 1941 pel delegat permanent, Raymond Belot, en nom de Monsieur le maréchal Pétain que no deixa lloc al dubte sobre el paper que el Consell li atribuïa. Diu així, i disculpin la tirallonga: “M. le viguier de France en Andorre [el sinsitre Lesmartes] m’a transmis le 1er juillet 1941 une copie de votre communication de 24 juin 1941 relative aux modifications apportées par le Conseil Général des Valléss au décret sur la nationalité andorrane. M. le sécrétaire d’État aux Affaires Étrangèrs m’a informé que M. le Maréchal Pétain donnait son agrément à ces nouvelles dispositions. Je vous prie de vouloir bien informer la Haute Assemblée Andorrane”.

 

Davant d’aquests fets incontrovertibles, resulta que el mural de la sala dels Passos Perduts del nou Consell General amb la relació de tots els coprínceps dels Pariatges, tant episcopals com francesos, exclou el nom de Pétain. No hi és. La llista salta d’Albert Lebrun, últiom president de la III República (1932-1940), a Vincent Auriol, el primer de la IV ((1947-1954). Entremig, un buit clamorós. L’explicació la dona l’historiador Jordi Guillamet, que va supervisar el mural seguint la llista de coprínceps que havia establert a la Nova aproximació a la història d’Andorra: allí tampoc hi figura Pétain, com si entre el 1940 i el 1947 no haguéssim tingut copríncep, i com si Pétain no hagués existit.

 

Guillamet al·lega que quan redactava la Nova aproximació –la monografia històrica més completa, més accessible i també la més venuda– “vaig demanar a l’Elisi la llista i les fotos oficials dels presidents de la República i me’ls van enviar tots menys els de Pétain, per a ells personatge maleït.” Però immediatament fa acte de constricció: “Personalment, penso que hauria de figurar a la llista. De fet, si escrivís el llibre ara, l’hi incorporaria”.

 

Val a dir que el Consell no es  va treure de la màniga aquesta omissió: resulta que la llista de la pàgina web del Copríncep francès també salta de Lebrun a Auriol. L’explicació oficial és la República Francesa no va deixar mai d’existir tot i la derrota del 1940 i la subsegüent ocupació, i que per tant l’Estat Francès que Pétain encarnava no era una entitat legítima. Amb l’Alliberament, el Govern Provisional va declarar nuls totes les actes institucionals de Vichy, i va desposseir Pétain de tots els seus càrrecs i honors. De fet, el va jutjar, condemnar a mort i commutar la pena capital per la de cadena perpètua. Per això no consta a la nòmina oficial de caps d’Estat fran cesos. 

 

Però això val per a França. Vol dir que nosaltres no vam tenir copríncep entre el 1940 i el 1944? És el que hem plantejat a mitja dotzena dels nostres historiadors de capçalera, la resposta, atenció, ha sigut unànime, i la resumeix amb rotunditat Albert Villaró (Manual Digest de les Valls Neutres): “Aviat està respost: si va fer de copríncep, éscopríncep. Ens agradi o no”. A partir d’aquí, les altres respostes aporten matisos menors, però la conclusió és inequívoca i té una conseqüència igualment inexcusable: Pétain hauria de figurar a les llistes oficials de Coprínceps francesos. Inclosa la del mural del Consell General, que hauria de ser el primer a esmenar aquesta pintoresca mistificació històrica.

 

En realitat, la polèmica –que no ho és, perquè fins i tot Guillamet es desdiu avui del que plantejava anys enrere– la va encetar ahir Pau Chica a compte d’Andorra i la II Guerra Mundial, que completa el díptic iniciat el 2023 amb el volum dedicat a la Guerra Civil i que es publicarà a l’octubre. Ell també ho tenia clar: Pétain, copríncep. Quim Valera (Lantic país antic) va una mica més enllà i no té pèls a l’hora de qualificar aquest lamentable episodi de damnatio memoriae contemporània: “Ideologia contra empirisme històric”, en diu. “Us imagineu treure de la llista de Coprínceps a Napoléo, responsable de milions de morts a Europa als primers anys del segle XIX? Potser el problema ve de barrejar l’estudi científic de la història –perquè la història és una ciència– amb la ideologia i les creences. El cas de Pétain és un exemple flagrant d’aquesta moda: agradi o no el seu periple vital, va ser copríncep d’Andorra des de la seu governamental de Vichy, i com a tal hauria d’aparèixer a totes les llistes de Coprínceps. Encara més a les de les nostres institucions”.

 

Carles Gascón (El Consell de la Terra: els orígens) introdueix un matís interessantíssim que arrenca precisament amb l’emperador: recordin que va ser ell qui el 1806 es va dignar a acceptar de nou la quèstia  i a restablir per tant el Coprincipat que els revolucionaris havien liquidat el 1793 pel simple procediment de no acceptar aquell tribut que consideraven una reminiscència feudal. Entre el 1793 i el 1806 no es va pagar la quèstia i el coprincipat va estar tècnicament en suspens. Fins que va arribar Napoleó i amb una firma imperial va restituir el statu quo anterior al 1793. La restauració monàrquica, atenció al detall, no va esborrar Napoleó de la història, ni molt menys França l’ha esborrat de les institucions. Només cal que recordin la tomba de l’emperador als Invalides. Doncs bé, per a Lara, “des de la represa del coprincipat francès per Napoleó quedà ben establert que la seva titularitat corresponia al cap d’Estat francès, fos quina fos la fórmula: monarquia, imperi, república i fins i tot la particular fórmula aplicada pel règim de Vichy”. Per tant, conclou, “Pétain va ser sense cap mena de dubte copríncep d’Andorra entre el 1940 i el 1944, com a cap de l’Estat francès, independentment que el règim renunciés a la denominació de república i que desaparegués el càrrec de president. Ens agradi o no ens agradi”.

 

Més matisos, ara a compte de la responsabilitat de tots, començant pels historiadors i acabant per les institucions, d’instaurar el que en podríem dir un joc net, un pacte de respecte i de lleialtat intel·lectual per no convertir la història en camp de batalla de disputes ideològiques que li haurien de ser alienes. En la línia que apuntava unes línies més amunt Valera, Yvan Lara, politòleg de l’ARI, amplia el focus i introdueix una perspectiva ètica al debat: “Reconèixer les llums i les ombres de la història política és el propi d’un país madur. Tots tenim taques a l’expedient. Aprenguem-ne en lloc d’amagar-les. En aquest aspecte, Willy Brandt serà sempre un referent a i mitar”.

 

Es refereix Lara a l’anomenada genuflexió de Varsòvia, quan el desembre del 1970 l’aleshores canceller de la RFA es va plantar al Monument de les Víctimes del Gueto de la capital polonesa i hi va dipositar un ram de flors. Era la seva forma de demanar perdó en nom d’Alemanya pels crims del nazisme. Uns crims dels quals ell no era en absolut responsable perquè va ser un opositor de primera hora i va viure a l’exili durant tota la II Guerra Mundial. Però el contrast és feridor: Brandt no es va desentendre del règim nazi amb l’expedient de negar-li legitimitat i esborrar-lo de la història oficial. “És cert que el 1945 va ser desposseït de les seves distincions militars i civils. Pétain, heroi de guerra el 1944-1918! Això impedeix que pugui ser homenatjat, però no esborra que va ser copríncep... perquè va exercir de copríncep.” No ho té tan clar amb el govern provisional que es va allargar des de l’Alliberament fins al gener del 1947. De fet, aquests tres anys també figuren en blanc a les llistes de Coprínceps. “En aquest cas podem tenir dubtes, però amb Pétain, cap ni un. Durant quatre anys, l’Estat francès va ser el règim de Vichy, i el cap de l’Estat francès era Pétain.”

 

La paradoxa final és pintoresca, fins i tot pelet grotesca, perquè resultarà que el nostre copríncep francès entre el 1940 i el 1944 és a la història oficial francesa tan sols un malson, un error que no pot ser ni assenyalat i que han convingut a fer veure que no va existir i que no va tenir res a veure amb ells. És una forma de fer front als fantasmes de la història. Una forma francesa de fer-ho. Nosaltres no tenim per què seguir-los de forma servil en aquesta mistificació.

 

Segons els nostres historiadors, és clar.