Què seríem sense el Pariatge?

És una veritat universalment reconeguda, i per això l'hem repetit aquí unes quantes vegades, que el nostre destí era convertir-nos en una més de les valls pirinenques que tenim per veïnes: el Pallars, l'Aran, Ribagorça, Benasque i anar fent. Que no té res de dolent, vagi això per endavant, però convindran vostès que no és exactament el mateix ser un Estat sobirà amb seient a l'ONU que una comarca catalana o aragonesa. Doncs això és el que seríem avui si no s'haguessin produït un seguit de caramboles històriques que arrenquen precisament amb el Pariatge del 1278, que tècnicament no és un tractat ni un acord, sinó una sentència arbitral. Peculiaríssima i excepcionalment longeva, perquè va tenir plena vigència fins a la Constitució del 1993, però una humil sentència arbitral. És a dir, un acord extrajudicial d'obligat compliment per a les parts, el bisbe Pere d'Urtx i els seus successors, d'una banda, i el compte Roger Bernat de Foix i els seus, de l'altra.

Aquesta és la tesi que defensarà aquest vespre al Consell General Albert Villaró, avui amb el barret d'historiador a Del pariatge a l’arbitratge: la natura del document més transcendent de la història d’Andorra i a instàncies del Tribunal d'Arbitratge, ja veuen que no és casualitat. Ell també ho té clar: "Sense el Pariatge, avui seríem una vall pirinenca més". Perquè és el Pariatge el que estableix, i això s'ha dit del dret i del revés, la peculiar estructura del cosenyoriu, amb dos senyors, el bisbe d'Urgell i el comte de Foix (i vescomte de Castellbò) que exerceixen de forma indivisa i a perpetuïtat d'una banda l'administració de justícia, "que els batlles de dits senyors bisbe i comte exerceixin sempre, ensems i en comú, el mer imperi sobre els dits homes d'Andorra, a saber, l'alta, mitjana i baixa justícia"; de l'altra, la recaptació de tributs, assenyaladament la quèstia, "que d'ara endavant i per sempre més el senyor bisbe d'Urgell i els seus successors la puguin fer el seu any respectiu fins a la quantitat de mil sous melgoresos", i que al seu torn "el senyor comte de Foix i els seus successors, l'any següent respectiu, puguin fer la quèstia als dits homes d'Andorra sense que els sigui assignada una quantitat determinada". I per acabar, "que cada un dels dits senyors tingui host i cavalcada dels homes d'Andorra, sense, però, que pugui servir-se'n un contra l'altre". És a dir: la capacitat de reclutar soldats per fer la guerra.

Vet aquí les tres clàusules (de dotze) específicament andosines del Pariatge. Que era el requisit, com ja hem vist del Coprincipat però que no n'era garantia de la pervivència quasi mil·lenària. De fet, i com recorda Villaró, el Pariatge era a l'edat mitjana una fórmula habitual, pel que tenia d'extrajudicial, de resoldre litigis sobre la sobirania d'un territori, i normalment, com en el nostre cas, implicaven un senyor laic i un altre d'eclesiàstic que es repartien el poder. En la immensa majoria dels casos van ser caure amb l'Antic Règim. No en el nostre. Per què? Per la "simetria", diu Villaró, entre els dos cosenyors, un bisbe d'Urgell que comptava amb el Papa al darrere, i un senyor feudal, el comte de Foix, cada vegada més poderós. Si hi hagués hagut una diferència qualitativa insalvable entre l'un i altre, augura, "el peix gran s'hauria cruspit el petit, i Andorra hauria format part del festí".

Pariatge de banda, Villaró n'ha investigat els prolegòmens que el van fer possible, resseguint els moviments dels protagonistes –rei, bisbe i comte– i dels sis "amables componedors" que el van fer possible: Bonanat de Lavània, canonge de Narbona, que actuava en nom del Papa; Ramon d'Urtx, germà del bisbe; Isern de Fanjau i Guillem Ramon de Josa, els homes del comte, i dos jutges reials, el bisbe de València, Jaspert, i Ramon de Besalú, que ha passat a la història com a ardiaca de Tarragona però que Villaró sosté que era ardiaca, sí, però no de Tarragona sinó de Tarantona, dignitat eclesiàstica del capítol de Lleida. El Pariatge es va signar el 8 de setembre del 1278, i s'entén millor, diu, si tenim en compte que a l'agost Pere el Gran i Roger Bernat havien firmat les paus. Va ser en aquest context de distensió on es va gestar el Pariatge. Que es va firmar a Lleida, sí, a cal notari, Arnau de la Vall-llebrera. Una casualitat geogràfica que mesos enrere va alimentar les pretensions de la Seu de Lleida de sumar-se a la candidatura dels testimonis materials de la construcció del Coprincipat, junt amb la Seu d'Urgell i Foix. Com ja van fer aleshores altres historiadors, Villaró ho considera un fet contingent i sense cap transcendència: "Es va signar a Lleida perquè és on van coincidir tots aquests personatges el setembre del 1278. L'haguessin pogut signar igualment a Agramunt o a la Seu d'Urgell, i no hauria canviat res".

Doncs ja ho saben: sembla una relíquia i probablement ho és, però sense Pariatge no estaria vostè, lector, llegint aquest article. Ni molt menys jo escrivint-lo.