Que soles es queden les campanes

Ens enfilem amb Robert Lizarte al campanar de Sant Joan de Caselles per examinar l’estat de salut de la seva única inquilina, de 118 anys.

“Al amado es Cristo Rdo D. Juan Anglada, cura pàrroco de Canillo (...) Habiéndonos hecho presente que se han fundido tres campans para uso de la parroquia a su cargo, suplicándonos además seamos servidos disponer lo conveniente para que pueda procederse a la bendición de las mismas, Nos, por las presentes, accedikmos benigmante a tal petición (...) y os damos nuestra licencia para que podías bendecir las esprsadas campanas (...) mientras el agua que empléeis esté bendecida por algún Obispo en gracia y comunión con la Santa Sede”.

Amb aquesta solemne declaració autoritzava el bisbe Laguarda ara fa un segle, el 14 de novembre del 1904, la benedicció de les tres campanes foses per Pablo del Campo Alvarado, fonedor càntabre establert a la localitat saragossana d’Ambel: una per a Sant Miquel de Prats; una altra, la Melciora, per a Sant Serni de Canillo, i la tercera, la San Juan y Santa María, així, en castellà, per a Sant Joan de Caselles. 

Si en parlem avui i aquí és perquè dilluns vam acompanyar Robert Lizarte, aquí amb el barret d’etnòleg, a l’ascensió al campanar de Sant Joan de Caselles per examinar l’estat de conservació de la San Juan y Santa María. Una petita però formidable aventura, perquè els campanars estan com ancorats al temps. Lizarte s’ha proposat visitar totes i cadascuna del centenar llarg de campanes que hi ha al nostre país (115, per concretar) descriure’n els mals i què s’hi pot fer perquè tornin a sonar com deu mana. La més antiga, ja saben, la del santuari vell de Meritxell que avui es conserva al Museu Postal, i que probablement data del segle XIII.

Però estàvem a Sant Joan de Caselles, on diu que es va endur una petita decepció perquè esperava trobar-hi algun venerable exemplar, a Sant Serni, sense anar més lluny, hi ha la Santa María, fosa el 1486!, i s’hi va topar amb la San Juan, que només té cent anyets.  El fonedor, com és habitual, hi va deixar la firma: “Campo me hizo el año 1904”. Es tracta d’una campana de proporcions més aviat modestes, que fa 51 centímetres de diàmetre i pesa 74 quilos. Només per comparar: la Santa Eulàlia d’Encamp en pesa 885, i la Maria d’Escaldes, 1.035! Un pes ploma a la qual Lizarte va trobar de seguida els encants. D’entrada, un so finíssim, característic de totes les campanes foses per Campo, i una factura delicada, amb imatges de la Mare de Déu del Roser i de la Immaculada, així com una creu del Calvari. Després hi ha el petit enigma del nom, aquest doble San Juan y Manta María. Lizarte interpreta que per fondre-la es va reaprofitar el bronze de dues campanes prèvies que molt probablement es devien esquerdar, i per això la nova es va rebatejar amb el reglamentari nom del patró de l’església i l’afegit de Santa Maria. Tampoc eren les originals, sospita, perquè el tercer pis del campanar de Sant Joan de Caselles conserva la biga romànica amb tres forats dels quals, especula, devien penjar les primeres campanes del temple. Perquè als inicis de l’edat mitjana les campanes acostumaven a penjar-se, el jou vindria després. 

I és precisament el jou un dels elements de la San Juan que més li fan patir a Lizarte, diu que cal falcar-lo perquè balla massa, el batall, lligat amb una humil corda, i la ballesta, el pal que serveix per accionar el balanceig que fa volar la campana. Ah, sí, i posar una mica de greix als eixos, que es diuen exactament pollegueres, i d’aquí l’expressió que tots coneixem per descriure quan algú ens posa especialment nerviosos.

La San Juan és l’única campana del campanar –pensin que al de l’arxiprestal de Sant Esteve, a la capital, n’hi ha una desena!– però no l’única de Sant Joan de Caselles. A la nau, en un costat de l’altar, hi ha la campana d’alçar Déu, una andròmina de dimensions mínimes, 11 centímetres de diàmetre i mig quilet de pes, que data del XVI i que es feia sonar en el moment de la consagració. A banda, en fi, de les dues de Canillo i la de Prats, Campo va fondre set campanes més per als nostres padrins: n’hi ha també a Salta Coloma, a Canòlich, a Sant Jaume d’Engordany i a Llorts (dues), i sospita que la Cornèlia d’Ordino es va fondre el 1990 amb una d’anterior que era filla del nostre home d’avui.

Si en volen saber una mica més, Lizarte ho ha recollit tot en una estupenda monografia sobre les campanes de Canillo que encara busca editor. Sembla mentida que amb la quantitat de coses prescindibles que avui es publiquen, no hi hagi lloc precisament per a això. Doncs és així.