No tenia previst fer rodar el foc, ahir. Tan sols passar per la plaça de les Arcades per celebrar amb els altres fallaires i els centenars de persones que s’hi havien congregat la inscripció a la llista del patrimoni cultural immaterial de la Unesco, acordada dimarts a Namíbia. Però va ser veure els companys encendre les falles i sentir com li pujava aquella pruïja tan coneguda, la necessitat íntima d’agafar-ne una i participar en la batalla. Així que es va posar a la cua, perquè ahir només cremaven deu falles, i va esperar el torn. I Faust Campamà, fallaire de primeríssima hora, de quan la Unesco no era ni tan sols el somni dels més visonaris de la colla, també va fer rodar el foc.
Va ser una cremada absolutament excepcional, com excepcional era la cita. I puntualíssima: immediatament després del repic de campanes amb què les 63 localitats franceses i espanyoles -més Andorra la Vella, Sant Julià i Escaldes- que integraven la candidatura de les festes del foc del solstici d’estiu van celebrar a la vegada el feliç desenllaç de l’aventura. Primer van desfilar els petits, que no fan rodar el foc sinó llum, primer una bola, després dues, tres i quatre, i que als 16 anys, superat el bateig de foc a la placeta del Puial, s’incorporen de ple dret a la formació sènior. El moment culminant de la nit va ser, és clar, la cremada oficial, amb les falles sostenibles, alternatives i tota la pesca -ja saben: paper i filferro en lloc del bedoll tradicional- que es fan rodar la Nit de Sant Joan.
Un espectacle impressionant i també pelet inquietant per als neòfits, però sobretot emocionant, que probablement apel·la (i toca) alguna fibra ancestral i atàvica, de quan el domini del foc era garantia de supervivència. En els deu minuts escassos que es va allargar la cremada es va estendre per la plaça Guillemó una mena d’eufòria col·lectiva, de sentiment de comunitat, que probablement es podria explicar millor en termes de psicologia de masses. Uns minust màgics, en fi, que expliquen ells tots sols la supervivència contra pronòstic de les falles. El president dels Fallaires, Santi Sánchez, va evocar els anys de plom i la travessa del desert, quan la recuperació de les tradicions com a forma de conservar la identitat no era el lloc comú que és avui.
Sánchez, que va demanar una primera ovació per al desaparegut Pere Canturri -Joan Reguant, el coordinador de la candidatura encara a Namíbia, se’n va endur l’altra-, va reclamar que es doni a la cultura “el lloc que li correspon”, i va interpretar la inscripció al patrimoni de la Unesco “no com una fita sinó com un compromís per preservar la tradició. El cònsol Minguillón va recordar -i és de justícia- el paper decisiu que la capital va tenir en l’impuls de la candidatura, i va definir audaçment les falles com “el monument d’una tradició viva, amb un passat mil·lenari i un futur esperançador”, mentre que la ministra Gelabert va ser més previsible i va encoratjar els fallaires a “mantenir viva una tradició tan nostra”.
La d’ahir va ser una festa popular com poques vegades s’ha vist en aquest racó de món nostre, i menys encara per motius estrictament culturals. La cosa continua avui amb un aire més institucional, amb la Trobada de Fallaires i la firma de la Declaració d’Andorra la Vella, que ha de posar negre sobre blanc el compromís de tots els membres de la candidatura a potenciar les festes del foc. Així que en tornarem a parlar.
