Feia temps que una novel·la no ens enganxava tant com La passadora, l’últim èxit de la catalana Laia Perearnau, que a més de novel·lista és guionista de TV3, detall en absolut menor perquè explica el to (escolar, com si es dirigís a un lector de primària), l’estil (estrictament acadèmic, com sortit d’un taller d’escriptura, posem del de l’Ateneu), la longitud (absolutament desmesurada) i l’efecte final, que intentarem  explicar de seguida. Potser en recorden el nom, perquè dos anys enrere Perearnau es va endur el Néstor Luján de novel·la històrica amb Francesca de Barcelona. I si Francesca de Barcelona està escrita, que no ho sé ni penso saber-ho mai, amb els mateixos ingredients de La passadora, tenim un problema amb la novel·la catalana en general, i amb la històrica en particular.

Però ens va enganxar com poques vegades els últims anys, des de la pàgina 1 fins a la 499, cosa que té un mèrit indiscutible. Pensin que he deixat de costat El olor en la Edad Media perquè volia acabar La passadora. I no soc l’únic: ja va per la tercera edició i ha venut 10.000 exemplars, un best-seller per al mercat editorial català, i divendres va desfilar per la Farga Rossell convidada per Museus i Monuments. Era la segona vegada que venia a presentar-la entre nosaltres.

El cas de La passadora guarda un sorprenent parentiu amb el de Joaquín Abad i El andorrano. Se’n recorden, oi? Un altre best-seller que també s’inspirava mooolt lliurement en l’epopeia dels passadors, i que explotava sense manies tota la rumorologia que s’havia anat publicant des dels anys 70 sobre la llegenda negra (Reporter i similars), i barrejava a la coctelera fets històrics, personatges reals i trames absolutament fictícies que explotaven sempre el costat més morbós de la història. El resultat era delirant (a banda d’indignant), fins al punt que Quimet Baldrich el convertia poc menys que en còmplice de la violació i assassinat de dues parelles de jueus belgues a l’Estany Negre. El cas és que El andorrano ho va petar.

Doncs bé, Perearnau aplica una fórmula molt similar al que essencialment és una novel·leta d’amor estil Jazmín, amb final reglamentàriament feliç i protagonitzada per l’heroïna, Sol, filla de cal Pascual de Bescaran, i Maximilian Schell, el (finalment bon) soldat alemany –austríac, de fet– amb qui viu un apassionat idil·li als anys centrals de la II Guerra Mundial, posem que al 1942. Ni el nom és original: Perearnau manlleva el de Max a l’actor que dona vida al capità Stransky de La cruz de Hierro.

Crim d’extemporaneïtat
Les similituds entre El andorrano i La passadora comencen precisament amb Baldrich, que també té un paper decisiu en la novel·la de Perearnau. El converteix en la figura prominent d’una xarxa de passadors que treballa a les ordres de Viadiu, amb el centre d’operacions a l’hotel Pla d’Escaldes. A partir d’aquí l’autora fa sortir tots i cadascun dels personatges i episodis consignats per historiadors canònics com Josep Calvet, Claude Benet, Roser Porta i Jorge Cebrián, i altres de menys populars com Rosa Sala, Plàcid García-Planas i Alberto Poveda, per no parlar d’Entre el torb i la Gestapo: des del bidó d’aigua pesant que el mateix Baldrich explicava que li havia vist portar a un alt militar francès, fins a la batuda a l’hotel Palanques de la Massana, les sevícies d’Antoni Bàrcia –el doctor Coco de Viadiu–, el suposat pas de tres dones de la família Rothschild  per les xarxes andorranes (Poveda), el molt dubtós paper de l’escriptor César González Ruano en tot aquest tràfic de refugiats (Sala)...

Quan no en té prou, Perearnau no té manies a forçar la paciència de qualsevol lector amb un mínim de sentit comú i l’esquitxa amb cameos del matrimoni Curie, de Pedro Urraca –el policia franquista que va detenir Companys–, el crim dels Gastons, el Cojo de Málaga i fins i tot el Fargo, en un flagrant exercici d’extemporaneïtat que es repeteix sense embuts quan a l’autora li convé. Per concretar, els fets centrals de la novel·la transcorren al 1942 i principis del 1943. La batuda del Palanques va ser la tardor del 1943, el Fargo no va arribar a Andorra fins al 1947. El parricidi de Pere Areny, de nou l’agost de 1943. Sorprèn que hagin escapat al seu fi olfacte episodis tant o més novel·lescos com el de Carla Kimhi i el dels criptògrafs polonesos que van ajudar a desxifrar la màquina Enigma.

La protagonista es converteix en una lectora contumaç. I no de qualsevol cosa, no: Dostoievsky, Apollinaire, Kipling, Heine, Paul Éluard i, mare meva Salvat Papasseit, són cita habitual. Però el pitjor són les escenes d’amor i no diguem ja les de sexe, amb menció d’honor per al calentón que Sol i el bon Max tenen a l’habitació on es va cometre el crim del Gastó, el dia que es colen d’estranquis a la casa de Ransol, o just després d’una allau que acaba de liquidar sis fugitius davant dels seus nassos. La descripció del pis de cal Senzill, el cau de Viadiu, com si fos una central de col·locació de refugiats, és còmica, i el dolentíssim de la funció, Dreyer, que per si no n’hi havia prou és sifilític, és un calc del coronel Hans de Malditos bastardos.

Tot plegat planteja una qüestió clàssica: Perearnau, com anys enrere Abad –i no ens descuidem, l’adaptació televisiva d’Entre el torb i la Gestapo, pur kitsch historicista– apel·larà al fet inqüestionable que ha escrit una ficció, no una monografia històrica, i que no té per què guardar estricta fidelitat ni als fets ni als personatges reals. Però com en el cas de El andorrano, l’objecció òbvia és que ha donat carta de naturalesa a pures mistificacions –la més flagrant de totes, l’episodi de les Rothschild– i s’ha limitat a posar tramposament noms reals a personatges que actuen per lliure, a anys llum dels autèntics protagonistes d’aquesta d’altra banda documentadíssima història. Pensin –atenció, espòiler– que la protagonista s’acaba casant amb Baldrich. Tot s'hi val, amb la coartada de la ficció?

Si el Quimet ho veu, se’n torna de pet a la tomba.