Que tornen les bruixes

El número de març de la revista 'Sàpiens' actualitza i amplia al territori català el portal 'Terra de bruixes', obert el 2019 per l'Arxiu Nacional.

Joana Montanya, àlies la Toneta d’Encamp, va tenir sort. Molta sort. Va ser una de les deu dones (i un “minyó”, Perutxo Tonet, fill seu) que havia caigut a les urpes del Tribunal de Corts a la cacera de bruixes del 1574. L’acusaven d’haver enverinat cert nombre de veïns, un clàssic de la bruixeria, i el seu destí hauria d’haver sigut la forca, on acostumaven a pagar els seus pecats les nostres fetilleres. Però la Toneta va tenir la fortuna que el seu cas –i només el seu: devia ser una dona amb parents ben situats– va arribar a les oïdes del Sant Ofici, molt menys crèdul i molt més garantista que la justícia civil. Tot un inquisidor, el magistrat Jeroni Morell, va ser comissionat per investigar el cas, i es va acabar enduent la Toneta a Barcelona: “Quando le tomaron su confession havía bevido vino y no estava en su juyzio (...) El juez seglar le yva preguntando si havía renegado de Dios y tomado el diablo por señor y las demás cosas que en su confesión se dize haver dicho y prometiendole que la libraria si lo dezía, y ella yva diziendo que sí, pero que era falso”.

No hi consta, però és molt probable que la confessió se l’arranqués el batlle de Corts aplicant-li algun subtil mètode de tortura com ara l’estrep, que consistia a lligar el reu pel polze i aixecar-lo amb una corriola fins que quedava suspès en l’aire, o bé posant-la de cap per avall i lacerant-li el cos per fregar immediatament després les ferides amb vinagre o cremant-li les plantes dels peus. Qualsevol no cantava.

En fi, que el Sant Ofici va acabar absolent la nostra Toneta. Una raríssima excepció entre el centenar i mig llarg de bruixes que ens consta documentalment que van desfilar pel Tribunal de Corts entre el 1430 i el 1689, quan van ser jutjades la primera (Caterina Yvona) i l’última (Maria Bernarda) de les nostres bruixes. Totes elles ja tenien un lloc estel·lar al portal Terra de bruixes, estrenat per l’Arxiu ara fa dos anys i que va passar lamentablement desapercebut. Fins ara, que la revista Sàpiens el ressuscita, ampliant-lo al territori català, per al dossier central número de març, No eren bruixes, i també de la mà de Pau Castell, l’historiador pallarès Pau Castell, el pare de Terra de bruixes.

També les cremaven
Una oportunitat única de recuperar el periple de les nostres metzineres, que  a diferència de la Toneta van acabar habitualment penjades de forca ben alta, i més rarament, cremades a la foguera. És el cas de dues de les companyes de Toneta en la cacera del 1574: Margarida Sabatera, d’Encamp, i Na Perota d’Escaldes. També d’elles podríem dir que van ser relativament afortunades. Sobretot, si les comparem amb el brutal destí que va patir Joana Call d’Engordany, àlies la Sucarranya: era el 1471, i a la reglamentària acusació d’haver enverinat uns veïns va afegir la confessió d’haver-li besat el cul al dimoni “fent-li homenatge i renegant de Nostre Senyor”. Va ser esquarterada de viu en viu, tal com l’escrivà de torn va deixar dit en la vinyeta més aviat truculenta que tenen aquí al costat (i que clou el procés).

Però aquí no només les penjaven, com diu la monografia canònica de Robert Pastor, o les esquarteraven. També les cremàvem. És el cas de l’encampadana Maria Tomassa, veïna de la Mosquera i que ja havia vist com la seva mare, Maria Guida, moria a la forca. El 1499, Maria i la  seva filla, la Tomasseta, van ser acusades d’haver provocat la mort de cert nombre criatures, crim recurrent, juntament amb el de causar pedregades, enverinar el bestiar o encomanar malalties com el goll als veïns. La Maria va fugir, va ser capturada de nou i va acabar confessant sota turment. Es va donar el petit plaer d’assenyalar una de les veïnes que l’havien delatat, Guillema Riba, per haver-la iniciat en l’art de la fetilleria, untant-se amb ungüents, invocant un mal esperit anomenat Astarot, adorant-lo i desplaçant-se per l’aire per entrar així pel fumeral de les cases del poble i pelar les criatures que hi trobaven. Maria, en fi, va acabar a la foguera; la Tomasseta i Guillema, no ho sabem.

Hi va haver casos ben desgraciats, com el de Paula Garreta, veïna també de la Mosquera, que el 1604 va ser desterrada durant deu anys i que va tornar a caure en la gran cacera del 1621: no va poder esquivar de nou el patíbul, però li van concedir la gràcia de ser enterrada en terra sagrada. Cas similar al de la canillenca Maria Rossella, àlies la Branqueta, que el 1593 va poder sortir d’un primer judici per bruixeria pagant una fiança, però que el 1604, any negre, va ser capturada de nou, condemnada a mort i executada.