Qui controla el delme?

Al rerefons de la imbricació que el catarisme va tenir amb el territori pirinenc proper a Andorra es podria situar l’èxit de la reforma gregoriana, que va escombrar cap a l’Església prerrogatives, drets i evidentment recursos econòmics, que fins aquell moment havien estat en mans de les petites comunitats de muntanya. És una de les propostes que fa l’historiador Carles Gascón en l’article Les resistències a l’aplicació de la reforma gregoriana en la diòcesi d’Urgell, un treball que continua actualitzant. 

 

Situem-nos. A la segona meitat del segle XI Gregori VII va impulsar una profunda reforma de la jerarquia catòlica, molt profunda, però que volia erradicar dos vicis: la simonia i el nicolaismes, és a dir, la compra de càrrecs eclesiàstics (el mateix Ermengol era un bisbe simoníac, recorda Gascón) i la transmissió d’aquests càrrecs de pares a fills. És a dir, que era una reforma en pro del celibat.

Però més enllà d’aquestes dues línies, hi havia un projecte per separar perfectament les esferes laica i religiosa, és a dir, “defensar la llibertat de l’Església, que els laics no intervinguin en la seva gestió, incloent-hi el nomenament de clergues i el control dels delmes”, recorda l’historiador. D’entrada era una idea adreçada sobretot contra la noblesa. No obstant al Pirineu l’estructura social implicava que a molts indrets aquestes prerrogatives depenien directament de les petites comunitats. “I Andorra n’és un cas paradigmàtic”, apunta Gascón. No únic perquè a prop es donava el mateix cas a llocs com Os de Civís i altres comunitats d’alta muntanya. Podien nomenar rectors i altres clergues i gestionar el delme (part de la collita), esmerçant-ho per exemple en millores en el temple i el manteniment dels mossens. “Que podia ser un nombre notable: quan els andorrans deixen de controlar els delmes arriben a queixar-se que tenen pocs capellans”.

 

El moment més combatiu es troba al darrer quart del segle XI. A Urgell hi havia el bisbe Guillem Guifré, escollit via pagament a la comtessa d’Urgell –“curiós, perquè va ser assassinat, no en sabem les circumstàncies ni si el motiu hi tindria a veure, que alguna cosa hi ha però encara és difícil de concretar”– proposa l’historiador. Els successors se situen a favor de la reforma gregoriana i s’oposen a què hi hagi nobles que controlin rendes de l’Església, cosa que als documents de l’època rebutgen com una “indignitat”.

Fins aquí, cap particularitat respecte de la resta d’Occident. Però i aquestes comunitats de muntanya? Segons la documentació, relata Gascón, en un primer moment no resulten gens inquietades i segueixen funcionant com fins aleshores, però cap a 1160 sí comença a haver-hi una sèrie d’aixecaments, rebel·lions contra el bisbe d’Urgell, aleshores Bernat Roger, membre de la família comtal de Foix. A Guils del Cantó (1158), a Os de Civís (1178) i Andorra (1163): aquesta sublevació a les Valls queda recollida a un document famós, la primera Concòrdia. “Un dels conflictes ja veiem que era el control dels delmes i el bisbe recalca l’escàndol que gent que no són d’Església controlin aquestes rendes”. Per a les comunitats, és clar, la lectura és que hi havia una usurpació dels seus drets.

 

No hi ha gaires descripcions documentades  d’aquests episodis de violència, però a partir de descripcions posteriors és possible fer-se una idea: a Guils del Cantó el bisbe i la seva escorta són assetjats a l’església. “Hem de tenir en compte que en aquests moments les comunitats de muntanya tenien una gran capacitat militar”, recorda Gascón. “I en el cas d’Andorra a la Concòrdia queda precisament regulat el servei d’armes al bisbe”, puntualitza. 

 

Per què aquest decalatge temporal entre l’inici de la reforma gregoriana i les sublevacions? “Cap a 1160 hi ha una mena de crisi de caràcter econòmica que no podem determinar bé, però veiem símptomes, com que a la catedral es limiten els canonges i altres despeses; fins i tot hi ha una interrupció en la construcció de l’edifici”. Hi ha un aixecament nobiliari encapçalat per Arnau de Caboet també. Gascón cita l’historiador Thomas Bisson per explicar que després de la conquesta als musulmans la frontera queda estancada, deixen d’entrar recursos, i l’Urgell ja no té capacitat de créixer: l’Església busca finançament en les rendes fins aleshores controlades per les comunitats. Un procés progressiu que culminarà cap al 1230-1240, quan la totalitat del delme andorrà per exemple és gestionat ja pel Bisbat.

 

Hi ha conseqüències directes: a Andorra en una visita pastoral del 1312 es queixen de tenir pocs capellans. També hi ha manca de recursos per embellir els temples. Però també hi ha conseqüències indirectes: en tot plegat Gascón veu el germen d’un cert anticlericalisme “que està en la base de fenòmens com les simpaties envers el catarisme”.