Es deia Jack Esten, havia nascut el 1904 i va morir el 1985. Era fotoperiodista i el seu nom comença a sortir de forma habitual a la premsa britànica –llustrated Magazine– i ianqui –Daily Herald– als anys centrals de la II Guerra Mundial, on va compaginar la rereguarda –és cèlebre la captura de Churchil al funeral del Primer Lord del Mar, Dudley Pound, compungit entre dos infants de marina– i el reporterisme a primera línia de guerra. L’octubre del 1946 el trobem a Hiroshima, que encara arrossegava –i per molts anys– les cicatrius del bombardeig atòmic de l’any anterior, i l’octubre del 1956 a Budapest, a temps per documentar l’entrada dels tancs soviètics que van esclafar la Revolució hongaresa. Seva és una altra instantània del moment exacte en què un oficial de l’Exèrcit Roig desenfunda la pistola per requisar-li la càmera. Sense gaire èxit, sembla, perquè la fotografia s’ha convertit en icona d’aquells dies. I entremig va tenir el temps i l’ull de fotografiar celebritats del moment, des de Marilyn Monroe a Salvador Dalí. I això és tot el que sabem de Jack Esten.
Això, i que en algun moment del 1962 l’agència Camera Press de Londres, que potser no és Magnum però que es va fer un nom en la fotografia de royals i celebrities, el va enviar a documentar l’estrany fenomen que s’estava gestant als Pirineus. El fenomen som nosaltres, és clar –d’acord, els andosins de fa 60 anys–, i la formidable mutació d’un país de contrabandistes en empori comercial. La sèrie la formen quinze negatius acompanyats cadascun d’una breu però suculenta descripció i d’un article de context per il·lustrar els neòfits sobre la cosa andorrana. Tot, sota un títol que delata el que havia vingut a buscar: “Andorra: tourist paradise”. No era el primer fotògraf internacional de postguerra que s’interessava per nosaltres –recordin Werner Lengemann, el 1955 i Joe Heydecker, quatre anys després, per no parlar de Català Roca, que va documentar el primer Pessebre Vivent– però convindran vostès només amb el tastet que els deixem aquí dalt, que el noste home d’avui gasta una mirada empàtica i personalíssima, que combina l’instant decisiu de Cartier Bresson i l’humanisme d’un Doisneau –i del nostre Alsina, coetani de tots dos– amb un molt saludable sentit de l’humor i una notabilíssima habilitat per a l’enquadrament.
Com a mínim en les quinze fotografies que li coneixem –és difícil pensar que no en va fer més durant el seu safari andorrà– Esten es mostra especialment interessat en els preus irrisoris dels comerços que va visitant i en la moguda i segons sembla interminable vida nocturna que alegrava les Valls Neutres aquells bojos anys 60. Val a dir que va venir a l’estiu, en temporada altíssima, i que no esperava trobar-se al mig dels Pirineus uns carrers que no desentonen amb qualsevol gran ciutat del moment. Com a mínim, a les fotografies. Mirin Carlemany, de dia i de nit, l’acordionista de carrer que toca per als turistes, potser davant de Les Tines, la cosmopolita clientela de la Rotonda, encantada amb les típiques sevillanes andorranes que els endossava l’astut Melcior Larrosa. Atenció al peu de foto: “Spanish cabaret of a high stand can be found in the Rotunda night club, and the audience clearly respond with enthusiasm.” El millor ve al final, amb aquest sensacional tonent foteta que li surt de natural: “You don’t have to be rich to sample Andorran night life, which is cheapest in Europe”.
Aquest mantra dels preus tirats el va repetint cada vegada que en té ocasió: “Andorra could be called Europe’s bargain basement. No tax, no custom restrictions, make it shoppers’ paradise –local cigarretes are six pence for twenty, English and American, one shilling and nine pence, Petrol is the cheapest in Europe, whiskey is sixteen shillings a bottle, Green Chartreuse at 12 shillings and six pence, and Tio Pepe sherry only 5 shillings and 6 pence: it is difficult to make a choice –you can just buy the lot!”, diu amb precisió comptable i entusiasta. Se’n fa creus que el miracle s’hagi produït en tan sols una generació, perquè fins fa quatre dies, recorda, “all able bodied men and donkeys were engaged on the profitable job of smuggling tocacco”. Això s’ha acabat, i en lloc de camps de tabac el 1962 hi ha al país setanta hotels –avui són 265!– construïts, diu, “over the land whose value has increased 100 times over the past 12 years”. Esten acabava de destil·lar l’essència de l’andorranitat, i estava descrivint el que veia per l’objectiu de la seva càmera: la Xauxa del Pirineu.
Més escenes: una petita multitud de turistes que observa des del balcó de l’antic hotel Meritxell una tuna universitària que dona la tabarra a la sortida de la Rotonda, el duaner espanyol que controla els passaports al Runer assegut rere una precària taulaeta escolar i parapetat sota un rústic para-sol, la senyora que trafega a primera hora del matí a la plaça Rebés, i la nostra preferida, el padrí amb bicicleta, burro i tina XXL que descansa assegut al pedrís i amb el cap entre les mans. Esten no ho pot evitar: “This villager looks as though he might have been sampling the huge bottle by his side with too much enthusiasm”. Massa fàcil, Jack!
Li perdonarem la relliscada perquè feia temps que no ens veiem a través d’una càmera tan amable –ho cantava Manel: “Dona estrangera, com em veuen els teus ulls?”– i perquè l’home es va fer una exacta i simpatiquíssima composició de lloc en aquella escapada llampec. Mirin si no s’ho creuen la conclusió: “Its sheer remotness probably deters tax-evading millionaires [aquí no va estar gaire perspicaç, d’acord] but its tourist attractions range from night clubs and wine cellars ‘to an away from it’ all peace among the mountain scenary, with hotels at 1 pound a day or less”. Tot això, al pic de l’estiu, convé recordar-ho. Caldria saber com era Xauxa en ple hivern, tot i que ell mateix adverteix, “a ski lift has been built to the top of the 7.897 ft peak Envalira to attract winter sports enthusiasts”.
Ara només falta que li posem biografia al nostre Jack. I ho farem, no en tinguin cap dubte.
