Ja fa una pila d’anys, en la redacció d’un diari, ens vam fer un panxot de riure en escoltar com la correctora s’adreçava a la redactora per recordar-li: “que jo sàpiga no és Gerard Quintanga, sinó Gerard Quintana. No sé pas en què devies estar pensant”. L’anècdota em va venir a la memòria mentre recuperava el documental, emès per la televisió catalana en el programa Sense ficció, titulat: Sopa de cabra, tornar enrere. Els Sopa de cabra, nom inspirat en l'àlbum dels Rolling Stones Goat Heads Soup, aspirava a complir amb els tres manaments de les bandes: sexe, d’aquí l’anècdota del tanga, drogues i rock and roll, els Stones n’eren els grans exponents.
Potser sense voler-ho, els Sopa, es van convertir en els abanderats d’un moviment musical que posava prosa a la llengua catalana. Els cantautors de la generació anterior hi havien posat la poesia. Hi havia grups com la Trinca, que oferia un to molt més prosaic, però les seves lletres no animaven a continuar una nit de disbauxa, encara que actuessin en totes les festes majors. En companyia dels Pets, N’Gai N’Gai, Sau, Lax’n Busto, Duble Buble, Ja t’ho diré, Sangtraït o Umpah-pah, conformaren un fenomen que es va conèixer com a rock català que obria noves vies d’expressió que, de seguida, connectaren amb el carrer, ja que parlaven com ells. Pel que fa als Sopa, es podria dir que si no en volies, te’n donaven dues tasses, perquè sonaven arreu i eren al cartell de totes les festes majors. Una generació es va fer adulta amb les seves cançons creant records amb els seus concerts o els seus discs.
El documental desvela els molts plecs que s’amaguen al voltant d’aquesta banda, la majoria dels quals eren desconeguts per al gran públic. En cap cas defuig episodis transcendents per a la formació, com ara quan van intentar conquerir una pubilla, en aparença, només en aparença, més rica i de més bona casa. A la pubilla catalana, ja la tenien a la butxaca, però els va semblar poc. Es podia fer un ambiciós canvi per tal d’obrir nous mercats, que no va ser gens ben rebut. La pubilla es va sentir traïda, abandonada. Per contra, l’altra pubilla, no els va rebre com esperaven, més aviat els va ser un xic indiferent. Aquest episodi del canvi de llengua, va comportar un gran rebombori, que els va marcar a foc.
Ara, quan ja s’han fet grans, al costat de molts dels seus seguidors, i s’han tornat a ajuntar, descobrim que darrere el sexe, les drogues i el rock, també hi havia la vida i que massa sovint no consisteix a bufar i fer ampolles, ja que és plena de contradiccions, ambicions o malalties –autisme, càncer...– i que, com ens passa a tots plegats, és massa gran per menjar-se-la. Potser caldria pensar que, encara que mengis moltes sopes no te les penses totes. Sigui com sigui, ja fa unes setmanes que, gràcies als efectes secundaris del documental, vaig xiulant, com no havia fet en molt de temps, les seves cançons.
