Diari digital d'Andorra Bondia
Regants i membres del Comú visiten les obres del rec, l’abril del 1989: en alguns trams encara no s’han instal·lat les baranes.
Regants i membres del Comú visiten les obres del rec, l’abril del 1989: en alguns trams encara no s’han instal·lat les baranes.
Regants i membres del Comú visiten les obres del rec, l’abril del 1989: en alguns trams encara no s’han instal·lat les baranes.
Regants i membres del Comú visiten les obres del rec, l’abril del 1989: en alguns trams encara no s’han instal·lat les baranes.
Regants i membres del Comú visiten les obres del rec, l’abril del 1989: en alguns trams encara no s’han instal·lat les baranes.
Regants i membres del Comú visiten les obres del rec, l’abril del 1989: en alguns trams encara no s’han instal·lat les baranes.
L'inici del rec, a la zona dels prats de la Grella.
L'inici del rec, a la zona dels prats de la Grella.

Qui va construir el rec del Solà?


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Arxiu comunal d'Andorra la Vella

L’arxiu de la capital exhuma la biografia d’aquesta obra d’enginyeria hidràulica, datada el 1880.

“Feu processons, sí, però feu també recs.” Aquest va ser el savi consell que mossèn Tremosa va donar als seus feligresos quan cert dia del 1880, després de la pertinaç i reglamentària sequera, es van decidir a anar a veure el senyor rector perquè hi posés remei amb unes rogatives de res. Ignorem si aquella bona gent va organitzar alguna processó, però el que sí que va fer va ser prendre-li la paraula a mossèn Tremosa: 83 famílies de la capital van constituir el 5 de desembre d’aquell any la Societat del Rec del Solà, amb l’objectiu de convertir en regadiu tanta terra del Solà com fos possible, diu Canturri. Segons l’escriptura de constitució, el rec “deu principiarse als prats de bauró de la Grella y finirà a la canal de la Roureda de Moles”. És a dir, des de l’entrada del túnel del Grau de la Sabata fins a l’antiga residència del Solà d’Enclar, aproximadament.

Una obra de, diguem-ne, enginyeria hidràulica sense parangó per aquí dalt, que va transformar en regadiu el que fins aleshores havia sigut una tartera on amb prou feines hi creixia la vinya, el cereal i alguna verdura despistada. Com diu Canturri. “La imatge del Solà va canviar radicalment: on hi havia ermals i rostolls secs va créixer una verdor exuberant”. Patates, enciams, pèsols, llenties, raves, bledes, espinacs i fins i tot fruiters –presseguers, pruneres, pomeres, perers i cirerers– es van afegir als cultius diguem-ne tradicionals. I fins avui.

Si en parlem avui és perquè l’Arxiu de la capital li ha consagrat la Peça d’Abril, amb un recull de sensacionals fotografies immediatament anteriors a la segona revolució que va experimentar el rec: va ser el setembre del 1987, quan la societat gestora i el Comú van firmar un conveni segons el qual la corporació es faria càrrec de les obres del passeig i del manteniment, i es comprometia a obrir miradors i zones d’esbarjo. Aquí neix el rec tal com el coneixem avui, tot i que quan es van fer les fotos que il·lustren aquesta pàgina, l’abril del 1989, en alguns trams del passeig encara no s’hi havien instal·lat les baranes.

Cal dir que la intervenció del Comú es va produir arran dels aiguats del novembre del 1982, que va destruir bona part del rec i que van obligar la Societat a demanar l’ajuda del Govern i també de la Corporació per reconstruir-lo. Tothom va posar fil a l’agulla, i com recorda l’arxiver Joan-Lluís Ayala, van aconseguir el petit miracle que la primavera del 1983, encara no mig any després dels aiguats, el rec entrés de nou en servei.

Però tornem al 1880. Les 83 famílies que van constituir la societat van aportar entre 5 i 9 pessetes, segons la superfície de terra que cadascuna posseïa al Solà. El rec arrencaria als Prats del Bauró de la Grella amb una peixera per captar aigua del riu i una canal d’11 pams d’amplada –2,75 metres, diu Canturri– que s’aniria aprimant progressivament fins als quatre pams (un metre) a partir de la Gravada de Tobira, on comença Ciutat de Valls. La profunditat del rec es va establir en tres pams (75 centímetres), i al llarg de la canal s’hi havia d’obrir un passatge d’altres tres pams. I tot el recorregut, que fa prop de quatre quilòmetres de llarg, amb les seves clavegueres, els seus pontarrons i els seus ulls per distribuir l’aigua.

La construcció del rec es va pressupostar en 220 onces –o 6.500 lliures catalanes, si s’hi entenen millor comptant en lliures– i es va encarregar a Juan Minoves, empresari de Balaguer, que es va comprometre a tenir-lo enllestit l’1 de maig del 1882 “baix obligació de pagar deu onsas per cada mes de retard exceptuat lo cas de revolució, guerra, pesta ó malaltia grave”. No consta revolució, guerra, pesta ni malaltia, però el cas és que el nostre Minoves no va complir el calendari: el rec, diu Canturri, no es va completar fins al 1887. Tampoc sabem si la societat li va reclamar les deu onces per cada mes de retard. Si ho van fer, el bon Minoves va llepar.

Pel que fa a la comunitat de regants, la gestió es va encomanar a una comissió que nomenava la corrua de càrrecs que la gestionaven: president, vicepresident, secretari, recaptador, administrador, zelador i, atenció, l’atandador d’aigües, el més important: era qui, segons Canturri, “donava les tandes o torns per regar, normalment un dia a la setmana, i amb la condició que ningú no podia obrir cap altre ull o estolador del rec que el que li tocava el dia indicat”.

En fi, segur que la pròxima vegada que pugem al rec el mirarem amb altres ulls.

Andorra
rec del solà
arxiu comunal
canturri
ayala
Societat del rec del Solà
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic