La fascinant història de Radio Andorra són en realitat dues històries: la de l'ascens imparable de l'emissora creada el 1939 per Jacques Trémoulet a imatge de Ràdio Tolosa, que sabrà moure's amb habilitat per les aigües tèrboles de la II Guerra Mundial convertida en una de les emissores més escoltades del continent –de fet, arribava fins a Moscou i, en ona curta, fins a Austràlia– i també la de la guerra bruta que des del començament –abans i tot– li va declarar l'Estat francès, que la considerava una ràdio perifèrica -com Radio Luxemburg, Europe 1 i Radio Monte-Carlo– que burlava el monopoli públic de les ones declarat el 1945. Una emissora pirata, vaja. Mal enemic, la France. Aquesta desigual lluita va concloure com és ben sabut el 2 d'abril del 1981, quan el Consell General no en va renovar una concessió que es remuntava al 1950 i en va ordenar el tancament. Manu militari, per cert. Però l'agonia venia de lluny, i el Consell General es va limitar a practicar-li una pietosa eutanàsia.
Això és el que intenta explicar Sylvan Athiel a Histoire secrète des grandes radios pyrénnennes, que va presentar ahir a la Moby Dick davant d'una quarantena d'irreductibles. Aquest és l'entusiasme que desperta avui entre nosaltres una sintonia que ens va posar al mon –recordin l'"Aquí Radio Andorra, emisora del Principado de Andorra"– i que als anys daurats, posem que als 50 i primers 60, atreia centenars de fans als estudis del roc de les Anelletes. Qui genera avui aquest interès, més enllà de per de la rotonda i les influencers del Balancen? Però, si no va ser el Consell General, qui va matar Radio Andorra?
La resposta curta, ràpida, equidistant i per tant insatisfactòria, que és la que dona en públic Athiel, és que el traspàs de l'emissora era als anys finals la crònica d'una mort anunciada. Però si llegim amb una mica d'atenció Histoire secrète –i complementem la lectura amb Història d'una ràdio que va fer història, de Gualbert Osorio, amb Una qüestió de sobirania, de Xus Lluelles, i amb Aquí Radio Andorra, del mateix Athiel– ens surten uns quants sospitosos. El primer de tots, i a molta distància del segon, és l'Estat francès, que va posar l'estació a la diana, com ja s'ha dit, des del primeríssim dia, amb l'enemistat manifesta que Vincent Auriol li professava a Jacques Trèmoulet, el gran i controvertit patró de Radio Andorra.
Pel civil i pel criminal: el van jutjar –i condemnar a mort– per col·laboracionisme, i aquí tenien una mica de raó –Athiel de nou evita mullar-se, però ja és casualitat que la guerra li servís a Trèmoulet com a rampa de llançament per a Radio Andorra. Va fugir i es va instal·lar a Espanya, a les mamelles de Serrano Súñer –cunyat de Franco, recordin– i quan França va comprovar que tancar per les braves Radio Andorra era inviable va engegar un pla més sibil·lí, per tant, més francès i finalment molt més eficaç: obrir en territori andosí una estació rival que li fes la competència amb les seves armes. Va ser Andoradio, després Radio des Vallés i finalment Sud Radio: si Radio Andorra era una estació pirata, i probablement ho era des de la perspectiva francesa, Sud Radio va ser una estació corsària. És a dir, el mateix però amb patent estatal. França hi va abocar tots els seus recursos, només cal que mirin la monumental estació del Pic Blanc, i va sortir-se finalment amb la seva: quan el 1981 va expirar també la concessió de Sud Radio, va agafar els trapaus, es va instal·lar tranquil·lament a Tolosa i es va passar a l'FM. Encara emet.
Com veuen, estem davant d'un solidíssim sospitós. Hi va ajudar, diu Athiel, la inèrcia de Radio Andorra, que no es va saber adaptar als nous aires que començaven a bufar als segons 60 i va perdre la carrera per la nova audiència que creixia amorrada a un gadget que va revolucionar la forma d'escoltar la ràdio, de fer-ho en família davant de l'andròmina instal·lada al menjador de casa a escoltar-la en la intimitat de l'habitació adolescent: el transistor. L'FM hi va posar la puntilla, just en el moment que Mitterrand es va veure obligat a liberalitzar les ones: cruel paradoxa, perquè Radio Andorra arribava exhausta, tècnicament i conceptualment obsoleta, i contestada per una nova generació d'andorranets que la consideraven gairebé una rèmora colonial i que reclamaven "una escola andorrana", "uns correus andorrans " i "una radio andorrana". Una Andorra andorrana, vaja: no anaven tan mal encaminats.
Que qui va matar Radio Andorra? En castellà ho tenen clar: "Entre todos la mataron, y ella sola se murió". La pregunta que Athiel va deixar en l'aire és suculenta: què hauria sigut d'aquest país sense Radio Andorra?
