D’acord: el nostre gran misteri patrimonial és el destí de la talla romànica de la Mare de Déu de Meritxell, si és que –com sospitava Pere Canturri– les coses no són menys recargolades del que aparenten i, senzillament, es va socarrimar a l’incendi fatal del 1972. Per si de cas Albert Villaró en va proposar un destí alternatiu a Blau de Prússia. No era menor l’enigma del Sant Cristòfol de la Rabassa (1957), la primera obra andorrana de Sergi Mas, immediatament segrestada i que contra tot pronòstic va aparèixer un matí d’abril del 2003 a la porta de Patrimoni, aleshores a Aixovall: el culpable va trigar mig segle a expiar la culpa, però el penediment va poder més, sembla.

Tornant a la ficció, anys enrere la revista Portella va publicar el cas andorrà de Phillip Marlowe, en què el detectiu creat per Raymond Chandler recuperava ni més ni menys que l’original del Manual Digest, suposadament furtat per Florence Marmon durant l’aventura andorrana del seu amant, l’estratosfèric Boris Skossyreff. I no ens oblidem retaule de Sant Joan de Caselles, robat el 1936 per dos èmuls d’Èric el Bega, Victoria Stakelberg i Nicolas Medem, i parcialment recuperat dotze anys després.

Tot el que precedeix, amb l’alta excepció de Meritxell, són casos resolts. Però en queda un que ens hem guardat fins al final. Un de molt menys transitat, i només això ja fa pensar: com és que se n’ha dit tan poc, quasi res? Es volia ocultar alguna cosa? Com que estem parlant del Consell, hauran intuït de què va, això: exactament, del llibre amb les actes d’entre el 1744 i el 1863, l’únic forat d’aquesta excepcional sèrie, que arrenca a finals del XVI i que arriba fins a l’actualitat.

Era qüestió de temps que Jordi Guillamet hi posés l’ull, pensin que –com li agrada recordar– s’ha passat l’últim any llegint i rellegint els milers de pàgines d’aquest fons i que li té consegüentment una especial estima. La mala notícia és que no: no sabem on és el volum que falta. La bona, que no sabem on és... encara. Guillamet s’ha posat el barret d’investigador, ha fet les seves perquisicions i ha arribat a dues conclusions: la primera, que el llibre, del qual es perd incomprensiblement la petja als anys 70, podria estar a Andorra, sospita, tot i la insistència de certes fonts a ubicar-lo fora del país. O precisament per això. La segona, que les indagacions fetes fins ara li permeten avançar que més aviat que tard el lligall acabarà apareixent, qui sap si a la manera penitencial del Sant Cristòfol. Potser serà un dels regals que ens portarà el 2024, aventura. Pel que fa a l’autor (o autors) del diguem-ne furt, diu tenir els seus deu negrets –que ni són deu ni són negres– però que naturalment s’estarà de dir-los públicament. No sé vostès, però a mi de seguida em van venir dos noms al cap. Dos. Desmentits immediatament per Guillamet –això també cal dir-ho. Mai se m’ha donat bé exercir d’Agatha Christie.

Enigma major, ja veuen, que per alguna raó no havia merescut fins ara la més mínima atenció. Veurem si Guillamet compleix. No ho tindrà fàcil, perquè el curs que ve veurà també la llum Del Consell de la terra al Consell General: síndics, subsíndics, cònsols i consellers generals, un patracol de més de 600 pàgines que posarà nom i cognom a tots els prohoms que han desfilat per aquestes dues institucions. I no serà l’únic perquè la transcripció de les actes tindrà un tercer efecte col·lateral, amb una monografia que completarà els estudis introductoris amb què Ignasi Baiges i el mateix Guillamet il·luminen el nou portal web del Consell.

Però no ens desviem: qui, quan i per què va manllevar les actes del XVIII? Ara que els hem posat el caramelet als llavis, no necessiten saber-ho?