Se’n recorden de Roc Robles? Si són assidus de Cerni Llop, el comissari de Ludmilla Lacueva, segur que sí. Vagin a l’última entrega de la sèrie. Vots de sang, sí. Sí, home, amb aquell element tan nostrat, tan idiosincràtic, tan ordinenc que és Juanito Robles, el cacic local, casat amb una respectable i soferta pubilla de Sornàs i enriquit gràcies al contraban, despòtic, sense escrúpols i folrat de pasta: un indesitjable, vaja. Sense el seu consentiment, a Ordino no es mou ni una fulla, així que s’entén que siguin legió els que se la tenen jurada. Doncs resulta que el bon Roc és l’hereu del tal Juanito, que és tan tan odiós com el pare, que és el candidat a les comunals i que, aix, apareix un bon matí, el matí de les eleccions, degollat i lligat a l’argolla de la vergonya de la plaça major.

Una trama que quan es va publicar la novel·la, ara fa dos anys, ens va semblar a molts absolutament improbable, perquè aquestes coses no passen a Andorra, i molt menys a Ordino. Doncs mirin, passen. I des de fa molt més del que sembla. L’arxiver Joan-Lluís Ayala acaba de localitzar a les profunditats insondables del fons de Casa Rossell un document que demostra que l’episodi imaginat per Lacueva va estar a punt d’ocórrer fa un segle llarg. I a Ordino. 

Som al 25 de juny del 1915, en plena guerra mundial, que és quan la vida humana acostuma a cotitzar més a la baixa. No ve d’un mort més. El document no porta firma, però no és difícil atribuir-lo, de seguida ho veuran, al batlle episcopal, i comença així: “Un dels processos de que ha de ocuparse el Tribunal és el que se segueix amb motiu de tres disparos de arma contra el Consul de Ordino, Anton Torres, la vesprada del 11 de març últim passat. Foren fets amb una pistola de repetició”. No hi va haver magnicidi, però per poc: al bon Anton li devia anar d’un pèl perquè li van engiponar tres trets, tres. Potser no arriba a acarnissament, però s’hi acosta molt. I davant d’un fet tan inusual, no cal ser el comissari Llop per demanar-se: qui, quan, on i sobretot per què?


El bitllet del senyor batlle, convinguem doncs que és el batlle, hi va donant respostes parcials i amb comptagotes: “Convindria prendre declaració a un individuo anomenat Anton Solans (a) Ton de Civís, que reideix avui a Pamiers (Arieja) per a que digui si va vendre o doná o entregá una psitola de repetició automatica a Pere Call (a) Garrallà de Llors, de la Parròquia de Ordino”.

Ja tenim un sospitós, Ton de Civís, i un possible còmplice o com a mínim encobridor, el Garrallà de Llors. Però sembla que són més aviat rumors que no sospites, una forma de començar la investigació. Amb la mala fortuna que el principal sospitós el tenim a Pamiers. Continua el narrador: “No he pogut averiguar quin és lo domicili de Anton Solans: solament consta que viu a Pamiers, crec que ha de ser fàcil trovar-lo i si vos podeu fer-lo prendre declaració sobre aqueix fet serà útil per esclarir la veritat i si son o no fundades les sospites de que Pere Call sigui l’autor dels disparos de qu’s tracta”. Sembla que el batlle s’està dirigint –en català, no en francès– a una autoritat destacada a Pamiers: potser el batlle francès? I sembla també que busca un últim argument per inculpar el sospitós.

A banda d’inèdit, el document és fascinant, i la llàstima és que es queda aquí: no sabem com acaba la investigació, si es va poder interrogar el tal Solans, molt menys el que va dir, ni quins van ser els motius de la disputa, tampoc on va tenir lloc l’atemptat. I no s’acaba d’entendre per què el redactor de la nota fa una volta tan llarga, demanar al seu interlocutor a Pamiers que interrogui un Solans en parador desconegut, en lloc d’interrogar ell mateix el principal i únic sospitós. Però l’episodi prova dues coses: la primera, que el Roc de Vots de sang no va ser el primer polític ordinenc a qui algun veí (?) va voler esborrar del mapa de mala manera; la segona, que té raó  l’historiador Oliver Vergés quan sosté que els fets que van precedir la Nova Reforma del 1866 –recordin la petita multitud congregada a Casa de la Vall per obligar el síndic, Joaquim de Riba, a dimitir, va inaugurar una nova era en la manera de fer política entre nosaltres. Una en què el recurs a la violència de baixa intensitat era vista com a legítima per intimidar i, arribat el cas, derrocar els rivals.

I no tan baixa. A l’arxiu de casa Molines va aparèixer anys enrere una carta que relata el primer magnicidi conegut de la nostra història moderna: el del batlle francès Antoni Armengol, assassinat d’un tret a l’esquena un vespre d’octubre del 1869 quan tornava a casa seva, a l’Aldosa. No va tenir la sort del cònsol Torres. Per no parlar de la Revolució del 1881, que va acabar amb l’ocupació armada de Casa de la Vall i la destitució del Consell. 

Per resumir: que hi va haver un temps que entre nosaltres no era tan estrany resoldre les diferències polítiques a garrotades. Una mica sí que hem avançat.