No existia una monografia acadèmica que ens expliqués la nostra vida sota l’imperi. Doncs ja la tenim aquí: ‘L’antic país antic’. Valera hi ressenya tot el que se sap sobre uns andosins que parlaven bascònic, i que van acceptar dòcilment la dominació romana. El presenta aquest vespre a la biblioteca d’Escaldes.

Contra el que molts pensàvem, Roma no va passar de llarg.
Els romans eren molt llestos. Quan incorporaven un territori tenien dues obsessions: la primera, controlar les vies de comunicació; l’altra, explotar-ne els recursos naturals. I segons aquests paràmetres, aquest racó nostre de Pirineu va experimentar un procés de romanització. Ara bé, la meva tesi és que la petja més intensa, la llavor del que som ara, prové de la cristianització que segueix a la caiguda de l’imperi que no a la romanització pròpiament dita. 

Alan Ward especula a ‘La vall dels andosins’ que cap al 220 abans de la nostra era romans i cartaginesos ja pul·lulaven per aquí.
El 218 abans de Crist és un any clau, quan Anníbal creua la península camí de Roma... a través dels Pirineus. La primera menció històrica d’un territori que podria ser Andorra la trobem a Polibi, que parla dels andosins que es van enfrontar a Anníbal. Però tenim un problema: els andosins no tornen a ensenyar mai més la poteta en cap altra crònica històrica.

Mulli’s: són o no són els nostres rebesavis?
Diria que els andosins els hem de buscar molt més al sud, tot i que això és una opinió personal meva i hi ha moltes altres hipòtesis. Però en el fons no té cap importància: això dels andosins és un clixé, com el dels lusitans –és correcte indentificar-los amb els portuguesos?– i el dels ibers –espanyols?– o gals –francesos?

Creu possible que Anníbal passés per aquí?
Estic convençut que per Andorra, no va passar, desgraciadament. Hauria d’haver fet una marrada molt gran i no li sortia a compte. La tesi clàssica sosté que va pujar per la ruta del Segre. Una altra que cada vegada té més seguidors, inclòs Jordi Pasques, el fa passar per la vall del Llobregat, amb el punt final sempre a la Cerdanya. Per la meva part proposo una tercera hipòtesi: que Anníbal aprofités l’antiga ruta de la sal, que es coneix des del Neolític i que connecta Cardona i la vall del Segre. En qualsevol cas, no perdem el temps buscant restes d’elefants perquè, segons les cròniques, tots els plantígrads de l’exèrcit cartaginès van arribar vius a la península Itàlica.

Quines restes arqueològiques d’origen romà tenim?
La immensa feina que va fer Cristina Yáñez als anys 90 no va tenir continuïtat. Amb l’excepció de les excavacions al Camp Vermell de Sant Julià, on es van trobar restes d’època romana, més que romanes, del segle III de la nostra era; dels orris d’Encenrera, on van aparèixer restes d’un forn de metall preciós, i dels sondejos al Madriu, on han aflorat restes fins a l’etapa final de l’imperi.

Ens hem d’imaginar que hi havia una vil·la romana? Un fòrum? Una fortificació? Una guarnició?
Hi havia una població autòctona, fossin o no andosins, que parlaven  una llengua protobasca, i els romans hi exercien la dominació efectiva. L’arqueologia no ens ha donat cap prova de vil·les ni fòrums que ens permetin parlar d’un assentament romà. Ara bé, sí que controlaven les vies de comunicació, com demostra la toponímia, i sí que controlaven els recursos. La prova arqueològica més contundent d’aquesta presència romana la tenim al roc d’Enclar, excavat als 90 amb profunditat.

Què s’hi troben?
Restes d’una rudimentària indústria del vi, des de cubs per fermentar-lo fins al que s’ha identificat com una premsa. Estem ja al segle III de la nostra era. Al segle següent, amb l’imperi ja en crisi, es fortifica el turó. Els pobles bàrbars ja campaven per tot Europa, els visigots ja s’havien instal·lat al nord dels Pirineus, com aliats dels romans, i la inseguretat creixia. 

Quin interès tenia Roma en el Pirineu?
L’explotació dels recursos naturals, especialment el ferro, la pega –la reïna que s’extreu dels pins i que utilitzaven per impermeabilitzar embarcacions i per tapar les àmfores– i els metalls preciosos: a Encenrera s’ha excavat un forn per fondre or o plata. La ramaderia era un altre recurs que els interessava.

I com ho feien, això? Per la força bruta?
No és sempre cert que Roma conqueria un poble a sang i fetge i esclavitzava els supervivents. Eren essencialment pragmàtics, el primer de tot era provar a pactar amb les tribus indígenes, sobretot amb les elits. Això és el que devia passar al Pirineu. Una altra cosa és si els plantaven cara, com va fer Numància.

Ens podem imaginar una cohort de legionaris patrullant pel Valira?
Amb les dades arqueològiques de què disposem no ho podem afirmar. Queda el dubte del període tardoromà, el moment que, com ja he dit, s’aixequen les muralles al roc d’Enclar. No sabem si servia per a refugi dels autòctons o com a seu d’una força més o menys permanent. A diferència de Llívia, on s’han exhumat les restes d’un macaco que els arqueòlegs estan convençuts que era la mascota de la guarnició.

En quina llengua parlaven, aquells andosins?
Per les proves que tenim, sobretot aportades per la toponímia, podem suposar que parlaven una llengua d’arrel bascònica, amb moltes afinitats amb el basc actual. N’estic pràcticament convençut, i encara més cert com més a l’oest ens desplacem: hi ha més topònims protobascos a Andorra que a la Cerdanya, i als Pallars que a Andorra. Però la romanització també va deixar petja a la toponímia, especialment a prop de les vies de comunicació.

Fins quan conviuen les dues llengües? 
Coromines diu que fins ben passat l’any 1000  a Andorra, part de l’Urgellet i al Pallars encara es parlava el protobasc. Com a mínim que era una societat bilingüe. És plausible pensar que les elits es van romanitzar abans i més ràpidament. I sobretot a partir del segle VI, quan es crea el bisbat d’Urgell. Però aquí ja estem en època visigòtica, i per tant hem de parlar de llatinització, més que de romanització. L’evangelització accelera l’aculturació i l’assimilació de la població indígena a la cultura llatina.

On hauríem d’excavar si volguéssim trobar noves restes d’època romana?
Els espais més prometedors es troben en sòl urbà consolidat, i això és un problema, òbviament. Però on furgaria primer de tot és al voltant de les fonts termals d’Escaldes, perquè els romans tenien passió pel termalisme. Costa de creure que no coneguessin les d’Escaldes, i és perfectament imaginable que en algun moment li donessin un ús. Malauradament, a la zona on brollen aquestes 32 fonts, a l’aiguabarreig entre el Madriu i el Valira, mai no s’hi ha fet cap excavació arqueològica.

Es refereix al Barri i a la part alta d’Escaldes.
Per acotar-ho: entre la piscina Muntanya i el mateix hotel Muntanya. Podria sortir-hi perfectament alguna cosa d’època romana. Fins i tot anterior.

L’era romana, posem que entre els segles II abans de la nostra era i V, una edat de plata?
Cal excavar molt més per tenir respostes concloents. No n’hi ha prou amb les fonts, que he repassat de forma exhaustiva. El que intueixo és que la població va acceptar la dominació romana però va conservar la llengua protobasca de què he parlat i els costums, i que els segles següents, quan es crea el bisbat d’Urgell, això va esdevenir un factor diferencial. La població del que avui és Andorra tindrà un tarannà més combatiu, d’aquí la singularitat de les concòrdies pactades amb els bisbes. Hi veig una pervivència d’aquest substrat preromà, com també a la resistència a la feudalització.