Quimet Baldrich, ‘rehabilitat’

L’autor de ‘El andorrano’ rectifica el fragment en què li atribuïa l’assassinat de quatre fugitius però hi involucra un tal... Toni Martí!

Quimet Baldrich ho explicava amb un sentiment que es movia entre la indignació i l’estupor: en certa ocasió que tornava de França amb dos companys seus de la xarxa d’evasió del Palanques, en passar per l’Estany Negre un d’ells es va aturar, va assenyalar sota un bloc de neu i li va dir: “Ahí descansan”. Els que hi descansaven eren dues parelles de jueus belgues a qui se suposava que havien de portar cap a Andorra, però a qui havien espoliat, pelat i enterrat a mig camí, després de violar les dones. De fet, i segons Baldrich, el braç d’una de les infortunades víctimes emergia grotescament d’entre la neu.

Quan van arribar al Palanques, li va explicar l’episodi a Antoni Forné, que era el seu contacte a la xarxa, amb l’advertència que no volia tornar a treballar amb aquells dos individus. Setanta anys després encara en recordava els cognoms, que consignem aquí perquè constin al capítol andorrà de la història universal de la infàmia: Mulero i Trallero. Mai més no els va tornar a veure.

Doncs exactament aquest és l’episodi que el periodista Joaquín Abad canibalitza i desfigura fins a fer-lo quasi irreconeixible al final del capítol 6 de L’andorrà, la novel·la diguem que inspirada en l’epopeia dels passadors amb què el 2018 va donar la campanada. Fins al punt que s’ha convertit en la més venuda de la nostra història, extrem aquest que d’altra banda algun dia caldrà comprovar. El cas és que Abad no es va limitar a relatar la macabra anècdota que Baldrich havia rescatat de l’oblit, sinó que la va adornar de forma grotesca perquè semblava que el mateix Baldrich havia participat en l’assassinat. Així ho explicava a la pàgina 72 de la primera versió: “Quan portaven hores de marxa, es van trobar amb dos matrimonis belgues que caminaven perduts per les senderes, per la qual cosa el Quim Baldrich i els altres dos pastors que havien empès les víctimes abandonades al barranc es van oferir per conduir-los al Pas [...]. Posteriorment es va conèixer que els passadors havien violat les dones, els havien robat tot el que portaven a les motxilles i equipatges, i després els van llençar els quatre a un pou, on ja hi havia més cadàvers”.

La llicència poètica, que convertia un home com Baldrich en còmplice d’assassinat, va ser denunciada en aquest mateix diari amb motiu del recent congrés de novel·la negra, del qual Abad n’era coorganitzador. La família del nostre passador li va fer arribar la molt comprensible indignació, i el novel·lista es va comprometre a retocar les següents edicions de la novel·la.

I així ha sigut: la 13a i de moment última reedició de El andorrano incorpora un lleuger però significatiu canvi en el paràgraf litigiós i queda com segueix: “[...] Posteriormente, Quim Baldrich conoció que dos pasadores aragoneses habían violado a las mujeres, les habían robado lo que llevaban en sus mochilas y equipajes y luego arrojaron a los cuatro a un pozo donde ya había más cadáveres.” Oli en un llum, semblava. Fins que llegim el paràgraf des del començament i comprovem a qui li ha engiponat Abad l’assassinat dels fugitius jueus: “Cuando llevaban varias horas de marcha, se encontraron con dos matrimonios belgas que andaban por los senderos, por lo que Toni Martí y los otros dos pastores que habían empujado a las víctimas abandonadas al barranco se ofrecieron para conducirlas al Pas...” Toni Martí! És clar que tot és ficció, diu Abad. Però mira que no hi havia noms...