Afers tradueix 'Un llibre dels Pirineus' (1927), inèdit fins ara en català i obra de Kurt Tucholsky, periodista estrella de la república de Weimar.
El vam descobrir ara fa un any i gràcies a Marianne Breslauer, la fotògrafa alemanya a qui el MNAC va consagrar aleshores una estupenda retrospectiva a compte del periple pirinenc –inclosa una breu i un pelet fantasmagòrica etapa andorrana– que va protagonitzar el maig del 1933. Resulta que, segons la mateixa Breslauer, la idea de pul·lular per aquí baix se li va ocórrer llegint Ein Pyrenäenbuch, que recollia la sèrie de reportatges en què el nostre home d’avui, Kurt Tucholsky (Berlín, 1890-Gotemburg, 1935), va convertir els dos mesos que havia dedicat a recórrer les nostres muntanyes: d’oest a est, començant per Baiona i Biarritz, acabant a Albi, i passant per Loiola, Roncesvalls, Lourdes i, naturalment, Andorra.
El que és estrany és que han hagut de passar nou decennis, que no està malament, perquè el volum vegi la llum en català: la valenciana editorial Afers n’acaba de publicar Un llibre dels Pirineus. Estrany perquè Tucholsky no és un qualsevol: va ser un dels periodistes estrella de la república de Weimar. D’origen jueu, veterà de la I Guerra Mundial, de conviccions més aviat socialistes i vocació pacifista, forma part del que la crítica ha anomenat les set “patums” de la literatura alemanya del primer terç del segle XX, al costat –atenció– de Thomas Mann, de Bertold Brecht, d’Arthur Scnitzler, d’Alfred Döblin, de Robert Musil i, glups, de Franz Kafka. Quasi res. Amb aquests antecedents, tampoc no és estrany que ja el 1930 optés per tocar el dos i s’instal·lés a Dinamarca. Amb bon ull, perquè, amb l’adveniment del nazisme, els seus llibres van ser condemnats a la foguera.
Vagi per endavant que Tucholsky no es limita a descriure rutinàriament el que veu ni a repassar més o menys d’esma les institucions del país. Al contrari: sempre que pot amaneix el relat amb la seva personalíssima cullerada, un to entre condescendent i foteta que pot sonar un pelet molest a les nostres oïdes. Ho advertirem de seguida, només arribar a la Seu, on –diu– “un policia espanyol tornà a agafar el passaport, es va rascar l’orella, agafà un llibre per aprendre a llegir, n’aprengué les lletres de pressa... i aleshores ja estava a Andorra!”. La capital, racó de món de mig miler d’ànimes, la despatxa com “un equip de veïns d’un edifici qualsevol de la berlinesa Ackerstrasse, que es repartia en cases d’un marró grisós de construcció primitiva amb pedres nues i sense enlluir i les juntures tapades amb fang”. Només s’interessa per la Casa de la Vall, i no pot evitar el reglamentari moment gore: “Al racó [de la capella de Sant Ermengol] hi havia una premsa de copiar vella; no podia ser..., però no m’acabava d’atrevir a preguntar. Llavors l’home de la clau va alçar la premsa: la garotte. El caragol per estrangular persones”. Davant de l’entusiasme del bon Kurt, s’entén que l’amfitrió no el vulgui decebre i s’animi a dir-li que ell mateix encara l’havia vist en acció. Detall més que improbable perquè l’última execució amb garrot –la del canillenc Juan Mandicó, ja que en parlem– va tenir lloc el 1860: 65 anys abans! Però va colar, és clar, perquè no hi ha res com un interlocutor disposat a confirmar els prejudicis. El paquet turístic del moment incloïa una visita a la sala de plens, on li ensenyen –diu– “l’uniforme dels consellers, les faldes de gala dels veguers [sic] i el tricorni”. Observació per a la posteritat: “A la caixa de cartró on guardaven els barrets oficials posava: ‘Columbia, USA’”.
Sandy rep, de passada
Kurt, en fi, fa nit a la capital –no diu on, només que per sopar li van posar “tant de menjar que em vaig espantar”, i que ho va regar amb vi dolç espanyol, quina ocurrència– i l’endemà es posa en marxa a llom del ruc reglamentari. Escaldes és, diu, “un llogaret menut amb algunes cases elegants; s’hi notava un tímid intent de fer passar allò per un balneari, però probablement ells mateixos se n’avergonyien una mica”; passa per la Mosquera i Meritxell –“Una església de muntanya menuda i emblanquinada, farcida d’exvots i d’estàtues acabades d’adquirir”– i fa parada a Soldeu, qui sap si a cal Calbó. Hi dina en companyia del traginer i del carter –“Tres iguals”, diu– i li crida l’atenció que “tenien bones maneres i menjaven amb educació”. Recordin allò que els dèiem una mica més amunt de la molesta condescendència marca de la casa: tan “iguals”, potser no.
L’aturada tècnica a Soldeu li serveix per clavar-li les urpes a Isabelle Sandy a compte dels seus Homes d’aram, que exhala, diu “tota la nostàlgia d’una professora de piano que s’havia quedat amb les ganes” (!) I remata sense compassió: “On voldries viure? A la vall andorrana que té forma de petxina, envoltada de faunes i de déus boscans, on al matí et plantarien al davant el compte: una orgia al bosc, 85 pessetes?”. Amb aquests antecedents, i després d’aquest viatge exprés –dos dies, una nit– tampoc no sorprèn la sinceritat del veredicte final: “Tornava a estar a França, i me’n vaig alegrar. Els 5.000 que havia deixat enrere eren pagesos o petits pagesos. Hi havia set o vuit famílies benestants; la resta va tirant”, diu només arribar a l’Ospitalet.
Però el millor de tot és el colofó final, que inclou un pintoresc assaig de sociologia recreativa: “I les andorranes, són boniques?”, es demana. Doncs no gaire, conclou sense manies, “però els andorrans no fan el servei militar i si un de fora es casa amb una andorrana n’adquireix la nacionalitat”. Així que –visca el cinisme– “enyoraré eternament les dones d’aquest país. Quina noblesa d’esperit! Quin encant! Quin foc! I quina nacionalitat tan estupenda!”
[Coda: el bon Kurt va morir el 1935 a l’exili danès, sembla que per una sobredosi de barbitúrics].