Diari digital d'Andorra Bondia
La periodista catalana va tenir temps d’entrevistar-se amb el coronel Baulard i amb el síndic Palleres, destituït a mitjans agost.
La periodista catalana va tenir temps d’entrevistar-se amb el coronel Baulard i amb el síndic Palleres, destituït a mitjans agost.
La periodista catalana va tenir temps d’entrevistar-se amb el coronel Baulard i amb el síndic Palleres, destituït a mitjans agost.
La periodista catalana va tenir temps d’entrevistar-se amb el coronel Baulard i amb el síndic Palleres, destituït a mitjans agost.
Amb el ‘sots-veguer’ francès, Joseph Carbonell, “home alt, flac, amb un cabell molt gris i un bigoti igual de gris, agut, jueu”.
Amb el ‘sots-veguer’ francès, Joseph Carbonell, “home alt, flac, amb un cabell molt gris i un bigoti igual de gris, agut, jueu”.

Quin estiu, el del 33!


Escrit per: 
A. Luengo / Fotos: Col·lecció Casi Arajol

Irene Polo cobreix per a ‘L’Opinió’ les eleccions per substituir el Consell ‘revolucionari’ destituït pels Coprínceps.

Antecedents: l’abril del 1933, l’any de la Revolució!, un parell de centenars de joves amb ànsies de modernitat ocupen el Consell General. Dos mesos després, els Coprínceps destitueixen un Consell als seus ulls massa contemporitzador amb els revolucionaris, i l’agost, el coronel Baulard entra per primera vegada en terra andorrana al capdavant d’una seixantena de gardes mobiles, amb la sagrada missió de garantir la convocatòria i celebració d’unes eleccions netes d’on havia de sortir un nou Consell menys temerari.

S’entén que mitja dotzena de diaris catalans –La Vanguardia, La Humanitat, La Veu de Catalunya, Estampa– enviessin cap aquí, el país on mai passava res, un batalló d’intrèpids reporters. Entre ells hi havia Irene Polo, que va escriure per al setmanari L’Opinió una sèrie de reportatges que el temps ha convertit en la crònica canònica d’aquelles eleccions decisives: es tractava de restaurar l’ordre que l’ocupació del Consell havia posat en dubte i que, segons Gerhard Lang, va estar a punt, a puntíssim, de convertir el Coprincipat en república. I això que encara faltava un any per l’aventura de Borís!

Han passat vuit decennis i mig i les eleccions de diumenge no tenen (potser) la transcendència històrica de les del 31 d’agost del 1933. Però són una excusa estupenda per recuperar les cròniques de Polo, que s’havia fet una idea molt personal de la presència dels gardes mobiles, “gent estranya que els andorrans miren amb ràbia, curiositat i una mica de badoqueria: els gendarmes francesos, homenassos vermells, pesats, vestits de negre i blau, amb casc de ferro, porra, matxet i revòlver a la cintura: tots parlen un català ràpid, de nas, amb unes terminacions toves...” Dos partits, diguem-ho així, concorrien a les eleccions: els joves i els bisbes.

La jornada electoral arrenca a Ordino, “on les paperetes són dipositades en una sopera de porcellana que fa d’urna”. A Sant Julià, diu Polo, hi ha “incidents”: diu que les dones, que no podien votar –no podrien fins al 1970–, i que havien estat “guanyades” per a la causa del bisbe, “esperaven els homes a la porta del col·legi i, quan ells anaven a lliurar la candidatura, els abraçaven desesperadament demanant-los que no es deixessin arrossegar per la causa verinosa del dimoni”. A Encamp, la casa comuna apareix amb la porta barrada per un fusell. La jornada transcorre sense més sobresalts –un llamp de res va caure a la “capella” d’Escaldes i per poc socarrima el reporter de El Diluvio, un tal Duc Salvat, però els periodistes no compten– i a l’hora del recompte Polo s’enfila fins a Canillo, on el “conseller primer Armany”, a qui diuen –diu– “l’Azaña d’Andorra”, li comunica que l’“esquerra” ha arrasat: “Tots quatre consellers contraris al bisbe, a Fhasa i a la invasió dels francesos”. A Encamp: un bisbe, dos joves i un quart que no se sap. A Sant Julià diuen que també han guanyat els “antibisbistes”, al contrari que a la capital, feu de la “dreta”. Els quatre consellers de la Massana –en consigna els noms: Guillem Areny, Bonaventura Torres, Gil Font i Pere Muntaner– van “contra els gendarmes”, mentre que a Ordino guanyen els “bisbistes” –podria haver anat d’una altra manera? Veredicte: setze contra set, i a Polo li sobra un conseller però no ens posarem 80 anys després llepafils: “Fins i tot a Andorra guanyen les esquerres!”. Com!? L’esquerra, a Andorra!? No ben bé, perquè com la mateixa Polo comprova quan baixen corrents a la Seu per cantar per telèfon els resultats, la versió dels altres periodistes no és ben bé la mateixa: per a un, ha sortit un Consell amb catorze “conservadors” i cinc “socialistes” –els altres tres consellers, com si no existissin. Per a un altre, 20 a 3. I anar fent.

Encara avui no està del tot clar qui va guanyar. El cert és que tant la vegueria francesa com el bisbat van donar els resultats no només com a bons, sinó també com a adequats. Com a mínim, prou com perquè Baulard i la tropa gavatxa toquessin el dos a principis de setembre –i abans de les nevades, no era qüestió de quedar-se atrapats en aquest racó de món– i Pere Torres fos nomenat síndic el 18 de setembre: el seu antecessor, l’ínclit Roc Palleres, havia estat destituït l’agost. Torres va resistir fins al 1936, i quan Baulard va haver de tornar, l’agost del 1936, ja no va ser per controlar els inquiets natius, sinó per garantir la sobirania en plena Guerra Civil espanyola.

Així que bisbistes i antibisbistes: ben mirat, les coses no han canviat gaire en 80 anys!

Andorra
1933
eleccions
Palleres
roc
Irene
Polo
L'Opinió
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic