Donat que el seu hàbitat natural cau força lluny de casa nostra és gairebé segur que, els que ara rebem el nom de boomers veiéssim, el primer primat no humà, per la tele. En el meu cas no els sabria dir si va ser la mona Xita, companya de Tarzán –que no en va rebia el sobrenom “dels micos”–. Temps era temps que a ningú li estranyava trobar-se aquesta mena d’animals al món de l’espectacle. Un altre candidat, capaç d’entrar en gairebé totes les cases, fou el Sr. Nilsson. Aquest exemplar de mono esquirol, i el cavall Pequeño Tio, eren els extravagants acompanyants de Pippi Langstrump. Clar que, si hagués de triar, tampoc sabria escollir quin va ser el primer simi que vaig veure de carn i ossos. Floquet de Neu, el goril·la albí, que es va convertir en tot un símbol de Barcelona, seria un ferm candidat. En les periòdiques visites que acostumaven a fer els circs, quan encara s’hi podien exhibir animals, existeix la possibilitat que n’hi hagués més d’un. Amb tot, al passeig de la Seu d’Urgell hi havia la Xurreria Urgellenca, un local on durant molt de temps es podia veure un simi.
Bé, no només n’hi va haver un, sinó que foren tres. El darrer va ser un mandril que, pel que sembla, gastava males puces. Pel que m’expliquen, adquirir-lo no va resultar pas econòmic. A principis dels anys vuitanta, finals del setanta, aquesta mena de comerç encara era possible, tot i que calia trobar els proveïdors adequats. Seixanta mil pessetes de l'època i un segell d’or no deixa de ser una petita fortuna. El propietari del popular comerç del passeig també havia provat d'adquirir un ximpanzé que, ben segur, s’hauria convertit en tota una atracció, però no se’n va sortir. No dubto que són molts els urgellencs que se’n recorden d’aquest animal, que es podia veure mentre es compraven una paperina de xurros. Abans de l’aparició del mandril, el protagonista era un macaco, de petites dimensions però molt bellugadís. Entremaliat de mena, es dedicava a robar el menjar directament de la forquilla del seu propietari. Veure com saltava dins del llit, moments abans d’anar a dormir, tot movent els llençols, com si hi hagués una mena d’esperit dins, es va convertir en una imatge referent que feia les delícies del fill més petit de la xurreria el qual, per uns moments, es convertia en l'heroïna televisiva, de les calces llargues.
Gaudir de la companyia d’un mico, però, no acostumava a sortir de franc. O si més no així m’ho fa entendre una anècdota que em van explicar fa poc. Hi havia una perruqueria a Andorra on també havien adquirit un d’aquests animalons. Era de mida reduïda i també de mena inquiet. Aquest devessall d’energia innata el convertia en una de les diversions del local, i els propietaris estaven encantats amb les seves trapelleries. Una clienta, que va anar a fer-s’hi la permanent, ho va poder comprovar. Mentre li arreglaven al cap, la conversa va girar entorn de les suposades virtuts de l’animaló. Fins que en un moment donat, la bestiola va decidir mossegar un cable, tot pelant-lo, per acabar electrocutat.
Les propietàries de l'establiment, en veure com el pobre animal no es movia, van córrer a socórrer-lo tot enduent-se’l cap al veterinari. La clienta, que estava a mig pentinar, va esperar, esperar i esperar. Al cap d’una estona llarga, van tornar les perruqueres tot fent el ploricó per la pèrdua. La clienta també es lamentava, ja que no només no van acabar la permanent – cal imaginar la fila que feia en tornar a casa– sinó que, per a la seva sorpresa, li van demanar l’import total del servei.
