Radio Andorra, amb cara i ulls

El pare de Radio Adorra va ser durant molt de temps un enigma. I resoldre’l va ser un dels objectius d’Enric Dilmé, quan es va posar al capdavant de la rehabilitació de l’edifici històric del roc del Pui. Se’n va sortir el 2019, de forma pelet rocambolesca, perquè la primera referència que en va trobar era un tal Frilhe, i no duia enlloc, i gràcies a un document del Consell General datat el gener del 1953 en què el mateix Trilhe, ara sí ben escrit, reconeix haver percebut els honoraris professionals que li corresponien per dirigir les obres de Radio Andorra, entre el 1936 i el 1939. Va resultar que la referència a Trilhe com a pare de l’edifici ja figurava, per descomptat, al web de Jean Marc Printz, i Dilmé s’hauria estalviat anys de feina amb una simple consulta a Aquí Radio Andorra. Però no deixa de tenir certa bellesa, el trencaclosques que va haver de resoldre per arribar a Trilhe.

Com que ja el vam explicar quan tocava no el repetirem. Però si tornem a parlar avui i aquí de monsieur Trilhe és perquè Dilmé ha celebrat la culminació de la rehabilitació de Radio Andorra, que van arrencar el 2014, posant-li cara i ulls i repassant-ne exhaustivament els orígens familiars i la trajectòria professional. No és capritx, sinó la convicció que estem davant d’un dels edificis més singulars de la primera meitat del segle XX: va ser, recorda, el primer del país on es va utilitzar formigó armat, especialment a l’estructura interior –l’àmplia sala dels transmissors i les magnífiques claraboies haurien sigut inimaginables sense formigó– i va vestir l’estricta funcionalitat de l’emissora amb una pell conscientment expressiva: la torre, inspirada en el campanar de Santa Coloma; els grans finestrals, que remeten a l’arquitectura tradicional catalana; l’homenatge a Casa de la Vall, perceptible en els matacans.

Doncs bé, en endavant sabrem també com era Trilhe (Tolosa, 1903-1987) quan es va plantar al roc del Pui per aixecar Radio Andorra. Dilmé va contactar a través del col·lega Pere Fiñana amb madame Rouch, el familiar viu més directe del nostre home, que es va casar (amb Lucienne Couret, el 1936: just quan comencen els treballs de l’emissora) però no va tenir fills. Trilhe va començar la seva carrera a Villemur sur Tarn –va ser un dels artífexs de la reconstrucció de la localitat després de les inundacions del 1930– i el 1934 s’associa amb Joseph i Felix Thillet, prestigiós arquitecte tolosà. La relació s’allargarà fins al 1948, i després Trilhe cavalcarà ja en solitari fins a la jubilació, el 1975.

La seva obra inclou el centre hospitalari de Tolosa, el centre regional de càncer, també a Tolosa, l’Escola d’Ones, la facultat de Dret i el rectorat de la universitat tolosana, l’hospital de Revel i també el de Carcassona, l’hospici de Foix i el de Castelnaudary. Però l’obra de la seva vida, conclou Dilmé, va ser la rehabilitació de l’hotel Lamothe-Trilhe, el palauet familiar del segle XVII, al número 8 del carrer Saint-Étienne, que va heretar el 1936 i on va instal·lar el despatx professional.