Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Encamp, Radio Andorra, Manel Miró, projecte museogràfic, Stoa, Ambito 0
Andorra, Encamp, Radio Andorra, Manel Miró, projecte museogràfic, Stoa, Ambito 0

Radio Andorra: el museu que no serà


Escrit per: 
A. Luengo / Il·lustració: Stoa

No se’n facin il·lusions perquè el ministeri de Cultura ja ha deixat clar que el Museu de la Ràdio anunciat el 2012 i amb el rebombori reglamentari per Toni Martí i que s’havia de convertir en el projecte emblemàtic de l’executiu demòcrata en matèria cultural no s’executarà. Com a mínim, en els termes en què se’ns va vendre llavors i segons els quals es van encarregar, elaborar i cal suposar que abonar les tres potes de què consta un equipament d’aquestes característiques: el projecte museològic, el museogràfic i l’arquitectònic. D’aquests tres, només el tercer continua dempeus, dirigit per l’arquitecte Enric Dilmé; el projecte museogràfic, adjudicat a l’estudi de disseny Ámbito 0, es va aturar sine die mesos enrere, i el museològic, que va guanyar una altra consultoria catalana, Stoa, és l’únic que s’ha acabat i entregat. Aquest setembre. Una pura formalitat, però, perquè el responsable de planificació de Stoa, Manel Miró –dos decennis llargs d’experiència i un full de serveis on sobresurten la museïtzació de la Casa Amatller de Barcelona, el museu de les bruixes de Zugarramurdi i el Centre d’Interpretació de la Batalla de l’Ebre a Corbera, entre d’altres–, és conscient que el projecte està “mort”, tot i que –adverteix– ningú del ministeri no l’hi hagi dit oficialment ni amb aquestes paraules.

Així que no se’n facin il·lusions perquè el que veuen aquí al costat és exactament el museu que no es farà. Ens en queda el projecte del que havia d’haver sigut, perquè la feina del museòleg és la prèvia a tot plegat, la més conceptual de totes, diu Miró: ell és qui estableix què s’hi explica i com s’explica, des dels continguts detallats de cada sala o espai fins al programa didàctic, el pla de comunicació i fins i tot el pla de gestió del futur equipament. El plànol, per dir-ho així, que arquitectes i museògrafs han de materialitzar. ¿I com havia de ser, el Museu Radio Andorra, perquè aquest era el nom de la criatura? D’entrada, adverteix Miró que el seu projecte se cenyia estrictament a l’encàrrec del ministeri resumit en el plec de bases del concurs que van guanyar: és a dir, la museïtzació de l’edifici de Radio Andorra al roc del Pui encampadà garantint-ne la preservació: “Vam fer exactament el que se’ns va demanar, i mai ens van suggerir que ho replantegéssim”, diu. D’aquí que no s’hi prevegi específicament l’“espai de creació” en què el ministeri vol reconvertir aparentment l’equipament, tot i que en un dels àmbits, la sala de màquines o dels emissors, sí que s’hi havia previst que s’hi poguessin programar concerts.

Just aquí radica una de les principals discrepàncies. Per Miró, “Radio Andorra és un element patrimonial d’un nivell excepcional. I quan dic ‘excepcional’ vull dir que no hi ha res de comparable a tot el continent”. És per això que reduir-lo a un mer “contenidor” per a activitats culturals li sembla “absurd”: “De contenidors se’n poden fer de nova planta i concebuts específicament per al que s’hi vulgui fer: funcionaran molt millor. Però és que l’element definidor de Radio Andorra és precisament el patrimonial, tant pel que fa al patrimoni moble com a l’immoble. És això el que s’ha de preservar i valoritzar.”

Tres espais expositius

¿N’hi ha per a tant? Segons ell, sí. Sens dubte. Museus de la ràdio n’hi ha uns quants, diu. Però són magatzems de transistors, components i poca cosa més. “Com aquest, cap.” Encara més: “He visitat quasi tot el patrimoni andorrà i he de dir que l’element més singular, amb molta diferència, és el conjunt que formen Radio Andorra i Sud Radio. De romànic, el Pirineu n’és ple. I això no vol dir que hàgim de menystenir l’església de Santa Coloma. Però és que com Radio Andorra no hem trobat res enlloc. I juntament amb Sud Radio conformaria un circuit únic: semblarà que dic una bestiesa, però en la meva opinió podrien optar clarament a patrimoni de la humanitat.” Potser no són la Sagrada Família ni un Guggenheim, per dir-ho amb els termes que s’han utilitzat últimament per comparar el nostre patrimoni, però és probablement el més pròxim que tindrem mai per aquí dalt. És clar que amb el precedent del Madriu no sembla el més oportú, apel·lar a la Unesco.

I ara sí: ¿com hauria sigut, el nonat Museu de la Ràdio? Miró i l’equip de Stoa havien dissenyat unes instal·lacions amb quatre espais ben diferenciats: a la planta baixa, la recepció, el bar, la zona per a tallers didàctics i, en un principi, un estudi de ràdio operatiu i obert al jardí, però que ja no va arribar ni a la fase de projecte. Després venien els espais expositius pròpiament dits. El primer, i sota el lema La conquesta de les ones –com la novel·la de Sylvian Athiel–, anava al semisoterrani, de nova planta però que no altera la fesomia de l’edifici, una gran sala diàfana dissenyada per acollir exposicions temporals i on s’havien d’ubicar els panells que expliquessin l’íntima imbricació de Radio Andorra en el despertar del país a la modernitat.

El segon espai, Fàbrica d’ones, anava a la sala de màquines del primer pis i aprofitava la presència monumental de les emissores –els deu mòduls supervivents de l’original, construïda el 1938 per la Societé Française Radio-électrique (SFR), i la Brown Boveri adquirida el 1963 per competir precisament amb Sud Radio– per explicar els aspectes més tècnics de l’equipament, des de com funcionaven els aparells i com es generava l’energia fins com es conduïa el senyal fins a les antenes d’Engolasters, en el que és precisament –diu Miró– el més singular de Radio Andorra.

I finalment, Aquí Radio Andorra, al pis superior, que recreava de forma virtual –amb els elements materials originals, inclòs el piano del roc de les Anelletes, taula de mescles i de so, i fins i tot una reproducció del celebèrrim gong, però sense les parets– un estudi de ràdio i el despatx de Trémoulet, el tòtem de Radio Andorra, amb hologrames dels locutors de l’emissora, des de Victoria Zorzano i María del Monte fins a Carmen Alonso i William Danjon, i espais mítics com ara El concierto de los radioyentes. Un àmbit consagrat a la memòria sentimental de les generacions d’oients que van créixer amb la sintonia de fons –“Aquí Radio Andorra, emissora del Principado de Andorra”– i on haurien tingut cabuda, és clar, aspectes quasi llegendaris com ara el paper de l’emissora en la II Guerra Mundial.

Tot això, en fi, des de la premissa que era un museu radiofònic, és a dir per ser escoltat, no per ser llegit. ¿Com? A través d’una tauleta en forma de receptor que hauria rebut cada visitant i que, com si fos una audioguia, s’hauria activat passant per sobre de determinats elements, reduint text i plafons al mínim i proposant al visitant que explorés les instal·lacions. ¿Té tot el que precedeix alguna cosa a veure amb el museu “estàtic” que la ministra Gelabert diu que no vol per a Radio Andorra? “Sense ànim de polemitzar, ¿tu què creus?”

Andorra
Encamp
Radio Andorra
Manel Miró
projecte museogràfic
Stoa
Ambito 0
Número de vots: 348
Comentaris: 0

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic