Hi ha qui viu abonat als somnis, i Christian Milling forma sens dubte part d’aquesta tribu d’il·luminats. Amb la diferència que els somnis d’aquest enginyer de so alemany de tant en tant es fan realitat. Ell és el pare de l’ocurrència aquella que l’abril passat va ressuscitar per un vespre Radio Andorra, enrolant per a l’aventura Max Lafontaine, un dels locutors més carismàtics de l’última etapa de l’emissora, i emetent el hit parade que s’havia d’haver radiat el 12 d’abril del 1981 i que es va quedar al plat –al plat del tocadiscs, s’entén– per la clausura de l’estació decretada dos dies abans pel Consell. I ell és també l’home que va restaurar un vell programa de Radio Andorra: Carte Blanche, amb locució d’Arty Parera i Sacha Distel com a artista convidat: estem parlant del 1978, i el va reemetre dissabte en un segon revival que demostra que Radio Andorra no és un espectre, sinó que està ben viva. Sense que ningú li ho demanés ni molt menys li ho pagués. Perquè sí. Perquè els friquis de les ones fan coses així.

Diu Milling que encara és d’hora per saber si l’emissió de dissabte va ser tan seguida com la d’abril, però de moment ja han rebut rapports d’escolta de llocs tan pintorescos com Austràlia, Canadà, Japó i Rússia. Un rus escoltant un programa de Radio Andorra que es va emetre fa 43 anys? Un japonès? I un canadenc? Doncs sí. Fins aquí arriba l’interès per l’emissora, per no dir-ne dèria, quatre decennis després de la seva defunció. 

El que sí que sap és que el revival de dissabte no serà l’últim. A l’Arxiu Nacional es conserven altres cassets que podrien ser igualment restaurats, diu, ja l’han contactat altres antics locutors de Radio Andorra interessats a participar en aquesta sensacional aventura, i l’any que ve, adverteix, hauria complert 70 anys el cantant i activista Daniel Balavoine, una de les patums –avui potser ens sona a plistocènic, però als anys 70 era una autèntica estrella al firmament francòfon– que va desfilar per  Carte Blance. Per què no aprofitar l’efemèride per redescobrir-lo, especula?

Fins aquí, els somnis més o menys plausibles de Milling. Res que no hagi demostrat que es pot fer. Però ara té entre cella i cella un repte encara major: restaurar l’estudi que ha sobreviscut de miracle a les instal·lacions del roc del Pui, amb el seu emissor de 10kW d’ona curta, i que havia de servir en cas d’urgència tècnica per substituir els estudis titulars del roc de les Anelletes. Es tracta d’un equipament eclèctic, amb andròmines dels anys 60 (les gravadores) i anteriors (l’aparell de  mescles), però que seria viable ressuscitar, opina. 

Encamp Radiodays
És clar que ho diu d’oïdes, perquè no ha tingut l’oportunitat (encara) de visitar personalment l’emissora d’Encamp. Però insisteix que es tracta d’unes instal·lacions relativament rudimentàries: “Caldria òbviament una inspecció in situ per determinar si es pot o no, i tot i que queda poca gent que domini aquesta tecnologia, estic quasi convençut que el podríem ressuscitar.” Tampoc no seria la primera vegada: Milling i el seu equip ja ho han fet amb uns antics estudis del 1958 a la localitat alemanya de Kall. I funciona.
D’acord, posem que sí. Però, per fer-hi què? Doncs tampoc aquí es moca Milling amb mitja màniga: el seu somni més fabulós és organitzar una mena de convenció d’antics locutors de Radio Andorra i fans de tota la vida, i reemetre des d’aquest estudi-relíquia i durant tot un cap de setmana programes històrics de l’estació, de l’estil de Carte Blanche, i altres de nous i creats per a l’ocasió, com el Hit Parade de l’abril.

Mirin, dit així, en sec  i amb la caloreta que fa, potser sona a quimera, per no dir-ne al·lucinació, però resulta que el mateix Milling i el seu equip ja han fet una cosa molt similar amb Eifel Radiodays, per la històrica estació renana. Dos caps de setmana l’any. Així que fins i tot li ha posat nom: Encamp Radiodays.

Sona bé, oi? S’hi poden jugar un peix que aquesta història no s’acaba aquí. Qui hauria dit fa un any que Radio Andorra tornaria a parlar? Milling, és clar.