Periodista, guionista i escriptor prolífic i totterreny, compareix aquest vespre a La Trenca amb ‘Tardes al Bellamar’, la crònica costumista i des de dintre de la immigració dels anys 60 a través de la història de l’escola Virgen del Pilar de Premià, fundada el 1965 per dues germanes vingudes de Bayarque, Almería. 

‘Tardes al Bellamar’ ha compartit aquests dies taula amb ‘Un cor furtiu’, la biografia monumental de Josep Pla. Que ho sàpiga.
Un honor. Cor furtiu és monumental en tots els sentits. En la meva modesta opinió, el meu amic Xavier hauria de repartir una camiseta amb la llegenda Finisher a tots els lectors que demostrem de forma fefaent que hem acabat les 1.500 pàgines del llibre. És aclaparador, sí. I una proesa, tant escriure’l com llegir-lo. Ha dit tot el que es podia dir sobre Pla.

Però vostè ha vingut aquí a parlar del seu llibre. No em queda clar si ‘Tardes a Bellamar’ està escrit des de la nostàlgia per aquella infància seva al Premià de finals dels 60.
En absolut. La nostàlgia té un punt perniciós. Pot tenir un cert aire malencòlic. Certa tristesa per allò que s’esvaeix, començant per la pròpia memòria. Nostàlgia, no, perquè seria com dir que aquell temps va ser millor que aquest, i no és veritat.

Insisteix de forma recurrent, vostè o el narrador, alter ego seu, que és “d’un altre temps” que el seu temps ja ha passat. Però si té 65 anys!
D’aquí la malenconia que et deia. Jo soc del segle XX. El temps d’avui faig esforços per entendre’l. Els ho havia dit moltes vegades als meus estudiants a la universitat: ara sembla que els boomers som els culpables de tots els mals de la humanitat. Doncs no és veritat La meva generació va fer el que tocava en aquell moment. Ara els toca fer-ho als joves, és el seu temps. Un exemple: en certa ocasió uns col·legues i jo vam organitzar una mani demanant una biblioteca per al barri. Era el 1976, mort Franco. Ens van clavar una multa de 5.000 peles. Avui en dia hi ha xavals que es pensen que de biblioteques n’hi ha des de l’inici dels temps. Insisteixo: no és veritat.

La novel·la transcorre al Premià de finals dels 60, que és el poble on va créixer vostè, i explica en paral·lel la història del narrador i la de l’escola on vostè va estudiar.  Fins a quin punt és autobiogràfica?
És més aviat una biografia col·lectiva. El narrador, de qui no arribem mai a saber-ne el nom, no soc jo. És el destil·lat, una construcció a partir de retalls de moltes vides que he anat espigolant d’aquí i d’allà. Una ficció, per tant.  Un patchwork amb episodis que vam viure els amics i jo, i d’altres que ens agradaria que ens haguessin passat! Jo soc un autor realista,  parteixo de la realitat. Però he de convertir la història en narració. Agafo els fragments que m’interessen, alguns els estiro,  altres els encongeixo, i alguns simplement els ignoro. Això és el que en diem ficció: la realitat reconstruïda, com el barri gòtic de Barcelona.

Sí que comparteix amb el narrador la condició íntima de nen nascut al barri de Gràcia de Barcelona trasplantat a un barri de murcians de Premià. Vostè no és un murcià, però acaba fusionat amb  aquella massa humana que arriba als anys 60.
Efectivament, no venia de Múrcia però tenia les seves mateixes condicions socials. També era un emigrant, per molt que vingués de molt a prop. Però el motiu d’haver marxat de Calasparra, Almería, o de Gràcia, era el mateix, i la sensació d’estranyesa d’aterrar en un lloc que podia ser Mart és exactament la mateixa: a Barcelona sempre que sortia ho feia de la mà dels meus pares o dels meus avis. Al poble descobreixo una autèntica vida salvatge on els nens es dediquen a caçar sargantanes. En vaig acabar aprenent, és clar. Com ells van acabar aprenent català. 

La condició de murcià, més que geogràfica era sociològica.
L’emigració és un concepte de classe. Els àrabs que es passegen per Puerto Banús, amb les estovalles de quadres al cap, com diu un amic meu,  i amb els seus iots grans com bucs de Transmediterránea ningú no els dirà mai ni immigrants ni putos moros. L’emigrant se’n va de casa seva perquè vol tenir una vida digna. No hi ha res més.

Sembla que estigui explicant la història d’Andorra als anys 60 i 70.
Premià és un paradigma que em serveix per explicar el que va passar a tot Catalunya i efectivament, també a Andorra. Gent que deixa enrere tot el que té, que no és res, i busca una feina i una vida digna lluny de casa. I és aquesta gent la que retrato. Van treballar com escarrassos i van fer gran el seu nou país. 

Acostumem a dir que aquella immigració dels 60 i dels 70 es va acabar integrant. Què vol dir integrar-se més enllà de complir amb la llei del lloc on ets?
Més que integrar-se, que sona a l’absorció del Sabadell, el que em sembla és que per a molta d’aquella gent i sobretot per als seus fills l’ascensor social va funcionar raonablement bé. I és d’això del que es tractava. L’alcalde actual de Premià, que avui té 31.000 habitants, em deia un dia: “Ostres, Rafa, és com si haguessis explicat la història de la meva família”. És que és la història de tots nosaltres, que vam tenir uns pares que van arribar com qui diu amb una sabata i una espardenya, que van comprar el seu piset i el seu cotxe i que van donar estudis als seus fills. Per això tu ets avui l’alcalde. Això és l’ascensor social. Que va funcionar fins fa 15 o 20 anys, fins que el capitalisme tradicional  –uns són propietaris dels mitjans de producció, els altres de la força de treball i ens posem d’acord– es va transformar en aquest postcapitalisme especulatiu i global que patim avui.

Amb l’actual onada migratòria, podem somiar que acabi passant el mateix?
No ho sé. Insisteixo: l’ascensor social ja no funciona, em temo. Qui té por al que acaba d’arribar? Qui fa tres generacions que viu aquí? O més aviat el penúltim que va arribar, que té por de perdre el poc que té, la feina precària que té. També t’he de dir una cosa: fa uns anys miràvem nord enllà on diuen que la gent és noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç i pensàvem que els noruecs, els suecs i els danesos eren un exemple de convivència i ara hem descobert que aquelles societats semblen nius d’escurçons. Aquí no ens fem petons a la boca però resulta que l’heroi nacional de Catalunya és ara mateix un xaval del barri de Rocafonda. I que el mateix que l’aclama a Montjuïc després surt al carrer i reparteix “moro de merda” a tort i valent. En fi. Hem d’esperar que evolucionem una mica.

M’ha sorprès no haver trobat cap referència als xarnegos. Li ho dic perquè la setmana que ve es publica  precisament ‘Xarnego’, el relat de la infància i adolescència del meu amic Txema al Ripollet dels 70 i 80, un microcosmos cosí germà del seu Premià.
Potser perquè a l’època no fèiem servir aquesta expressió. En ocasions m’havia sorprès que els que hi recorrien eren els mateixos immigrants, com si fos un senyal de pertinença, de casta. Deixa’m enllaçar-ho en la història de l’escola del Pilar, que és l’esquelet del llibre i que aquest any en fa 60. Ens hi van ensenyar dues coses decisives: la primera, a conviure els fills dels natius amb els que acabaven d’arribar a bord del Sevillano; la segona, que com que tots érem de família obrera, que teníem una oportunitat d’or per ser algú, per tirar endavant els nostres somnis. I que aquella oportunitat eren els nostres pupitres. L’educació. Amb aquestes dues nocions ens vam treure les teranyines dels ulls. Això de xarnegos no anava amb nosaltres. 

Existeix un gènere propi, la literatura xarnega, a partir de la primera pedra que va posar Marsé amb el Pijoaparte de ‘Últimas tardes con Teresa’, passant per Pérez Andújar, Kiko Amat, Miqui Otero i el meu amic Txema. A ‘Tardes al Bellamar’ potser no hi ha xarnegos, però forma part d’aquell espai humà i urbà.
El Pijoaparte és postguerra pura i dura, anys 40 i al Carmel. Misèria i barraquisme. Al  Premià dels 60 hi havia feina, humil i duríssima, però feina, i un sostre. Et pagaven el sobre, la setmanada. Això canvia significativament el punt de vista. Em fa pensar en la polèmica pel discurs als Gaudí d’Eduardo Sola, el guionista de La casa en flames: “El meu avi va venir aquí i no tenia res i jo soc guionista, xarnego i he guanyat un Gaudí”, va dir, més o menys. Com diria la meva mare, això són ganes de fer el mec.

Per què?
Aquesta el·lipsi és banal i fatua. A la meva família mai ningú no havia tingut estudis universitaris i no exhibiré el titulet, tampoc que he guanyat no sé quants premis ni que m’han publicat una pila  llibres. Però és que a més, posar-te en valor avui, el 2025, apel·lant al teu avi immigrant no té ni cap ni peus, és una mentida com una catedral. No cola.

Un dels temes de la novel·la és la identitat: el narrador, trasplantat de Gràcia a un barri obrer i immigrant de Premià, arriba un moment que no sap d’on és, com tampoc els seus companys. Què és la identitat? N’hi ha només una i exclusiva –o ets això o ets allò, com plantegen certs nacionalismes– o és plural i acumulativa?
Com deia Max Aub, un és d’allà on ha estudiat el batxillerat. És clar que ho deia als anys 30. Parteixo de la idea que la pàtria d’una persona és la seva infància. I això ho deia Rilke. La construeixes amb retalls d’aquí i retalls d’allà. A mi els nacionalismes i les banderes em fan urticària, i ja no tinc edat per tenir èczemes a la pell. Me’n desentenc. Si alguna cosa em caracteritza és que pertanyo a una cultura i a una llengua, digues-li com vulguis. Aquesta identitat cultural i lingüística parteix de la meva infància. I he tingut la sort i potser també el coratge de guanyar-me gairebé sempre la vida escrivint en català. Això és quasi un miracle, i mira que soc ateu. Repeteixo: jo no dec res a cap pàtria d’aquestes amb bandera, fronteres, etc. L’única relació que mantinc amb un Estat és a través dels impostos i d’hisenda.

El títol, si m’ho permet, és pelet enganyós, perquè explica la història de l’escola Virgen del Pilar, més que no la de la sala de festes de Bellamar, que d’altra banda té un paper decoratiu.
El Bellamar és un paradigma de la transformació social de Premià i de tot el país: uns banys i un casino que es construeix per a les classes benestants acaba sent abordat per la immigració. Un dia que hi actua Machin, com si avui hi actués la Rosalía, i allò s’omple de murcians. És el principi del canvi. Decau la burgesia local a una fita popular, fins al punt que avui, que fa 27 anys que no en queda ni rastre, la gent encara va a la platja del Bellamar, que no existeix. El Bellamar és un símbol.

L’escola: al final sembla que en perilla la continuïtat perquè no compleix els requisits per al concert. Això era fa dos anys. Com ha acabat? 
Ha recuperat la línia que havia perdut per falta d’alumnes.  Ho vaig tancar amb els núvols que es perfilen a l’horitzó de l’escola com un signe dels temps a Catalunya, on d’una banda no neix un nen ni per mal de morir, els catalans sembla que ens l’hem tallada tots a trossos, i com va passar als anys 50 i 60 necessitem que vingui gent per moure aquest país, sigui dit en el sentit planià del terme.

Viuen, les germanes Jiménez?
Totes tres, sí: Conxita, Isabel i Maruja. Les dues germanes grans viuen en una caseta molt senzilla que es van construir a finals dels 70 i d’allà no s’han mogut. Tot el que van guanyar ho van reinvertir en l’escola, que concebien com un projecte social. Per això les dues ampliacions les va projectar el millor arquitecte de la història de Premià, Pere Tort: entenien que l’escola i els alumnes mereixien el millor. 

Començar amb una cita de ‘El meu carrer’ –“és gent d’arreu/ que penca i beu/ que sua i menja”– és fer trampa.
Doncs resulta que l’última novel·la d’Andreu Claret, La casa de les tres xemeneies, obre exactament amb aquesta mateixa cita. És una cançó exquisida amb el to exacte que li volia donar a la novel·la. El meu carrer de Serrat, Doctor Cabanes, és el carrer de qualsevol, com Premià és qualsevol poble. El carrer és la nostra vida: encara que hàgim canviat de carrer cinquanta vegades, acabes fent-ne un mix i aquell mix és el teu carrer.