És un dels il·lustres veterans dels anys daurats de la revista satírica que sortia (i encara surt) els dimecres. La de Martínez el Facha, Mamen, Clara de Noche, Grouñidos, Dios mío i la Puta mili. Tot això és avui història, però Johnny Roqueta repassa al Museu del Còmic la seva trajectòria a ‘40 tacos, 40 motos’, en moltes més que 40 vinyetes.   

Hi ha una fotografia seva, a lloms d’una estupenda Bultaco: feta a Andorra als anys setanta. Vostè encara gastava tupè.
Sí, sí. Quins temps. La moto encara funciona, però el tupè, en fi... El meu primer casc me’l vaig comprar amb setze anys a Andorra. Va ser la primera vegada que vaig pujar-hi. I hi he tornat sovint, com a il·lustrador a la Massana i també com a moter. Últimament per pistes de muntanya.

No ho pot ocultar: Johnny Roqueta és fill dels vuitanta. S’hi sent a gust, al 2023?
Ara es dedica a provar motos, el Johnny. L’altre dia em criticaven perquè li va tocar provar una Scooter. Es va atrevir a dir una gran veritat: que una Scooter no és una moto, i aquella Peugeot en concret, amb les dues rodes al davant, és mes aviat un tricicle. No va agradar, tanta franquesa, i encara menys que el bon Johnny dugués mòbil. Però va ser un dia històric: ell mai havia conduït una Scotter ni parlat pel mòbil.

Si no has tingut mai una Harley ets un pobre home, un desgraciat que no has fet res a la vida?
Jo no diria tant. De fet, la meva primera Harley la vaig comprar fa tan sols tres anys, així que millor no em poso maximalista, tot i que el cert és que igual que una Scooter no és una moto, una Harley és una altra cosa. Un mite. Però pots ser un moter com Déu mana sense haver passat per la Harley, de veritat.

Li proposo un joc. Li dic un sinònim de moter i vostè em diu si és veritat o fals. Comencem: bandes?
Bona gent. Tinc molts amics que són membres de Motor Clubs, els anomenats MC. Hi ha molt de prejudici i molt de desconeixement sobre aquest món. Hi pot haver algun malote, però són una minoria. I no facis gaire cas del que surt a Hijos de la anarquía, perquè és un retrat molt aproximat del que són les bandes. 

Masclista?
En el món de les bandes circula una teoria segons la qual és millor que les dones no en siguin membres perquè, és clar, si tu i jo som germans i les nostres xavales s’emprenyen, s’ha acabat la germanor. Dit això, sí, evidentment, és un món masclista. Tot i que deixa’m afegir que durant un temps vaig ser membre d’una banda exclusivament femenina.

Veient-lo, ningú no ho diria.
Eren les Damas Cromadas, un MC mallorquí. En realitat qui n’era membre era la meva filla, i a mi m’hi consentien assistir com a moter diguem-ne consort. Ara seriosament, a la major part dels clubs la presència de dones és cada vegada més important.

Drogues?
Com a tot arreu. No més. Fa uns anys van detenir a Mallorca una banda de moters que es dedicaven al tràfic d’estupefaents, de dones i d’armes. Ben detinguts van estar. Però s’ha de dir que eren alemanys.

Llibertat?
Sens dubte. Fins que l’has de portar al taller. Aleshores perds la llibertat i la cartera. Per això convé tenir-ne un parell.

Rock’n’roll?
Òbviament. Dels quatre elements, sexe, drogues, rock’n’roll i motos, al final el sexe és el més prescindible. Amb la Harley passa a més que t’acostumes a anar amb música de fons. I res com rock’n’roll com a fil musical.

Així que vostè és dels que porten la música a tot volum i fa la vida impossible a la resta del món.
Doncs no, perquè precisament han sortit unes ulleres amb altaveus incorporats que van connectats al mòbil, et queden per sobre l’orella –per això són legals– i de passada estalvien la discoteca ambulant.

Per què se saluden amb el signe de la V invertida, quan es creuen un altre moter? M’és particularment molest.
És la V de victòria. Pensa que en aquest món també hi ha molta tonteria, especialment entre la gent que comença. Tots som germans, sí, però si se’t rebenta una roda passen de tu.
 
El Johnny fa la V?
Sí, perquè és una forma de reconèixer-te com a part d’una germandat. Però atenció, només la pots fer entre motos de veritat. A una Scooter està prohibit. I a la Guàrdia Civil millor tampoc, perquè t’arrisques a una multa per conducció temerària. 

‘El Jueves’, qui l’ha vist i qui el veu! Pitjor encara que ‘Mongòlia’.
Fa molts anys que es diu que El Jueves ja no és el que era. Però el que ja no és el que era no és la revista sinó el públic, que es va renovant, i el producte s’hi adapta.  

Hi tindria lloc, avui, el Johnny?
Li podríem trobar un forat. Sempre ha sigut un personatge atemporal. Quan va començar a la revista Cul de sac, en català i el 1982, els rockers ja eren vintage. Però és ben veritat que no moren mai.

Sorpresa majúscula: vostè ha il·lustrat la biografia de Rosselló-Pòrcel. Per diners o per vocació?
He fet moltes coses per diners, però Rosselló-Pòrcel era un paio molt catxondo, tot i la seva poesia. Només en coneixia els poemes musicats per Maria del Mar Bonet i em vaig topar amb un home que va morir jove però que a les fotografies sempre riu. Una actitud molt rockera. Podria haver sigut moter.

‘40 tacos, 40 motos’ és un cant a la nostàlgia dels vuitanta, estil ‘Yo fui a EGB’?
En absolut. El Johnny té intenció de fer-ne 40 més. Per això continua al peu del canó. Avui mateix [per divendres passat] sortia al diari a lloms de l’última moto que ha provat, una Yamaha 900 MT9. Res a veure amb els ferros vells dels 80: les Bultaco, Impala, etc. I estigueu atents perquè aviat sortirà una cosa amb Loquillo, que a banda de vell rocker també és moter.