'La furgo' aparca avui al Cineclub de la Seu. A bord arriba Ramon Pardina, guionista de la pel·lícula d'Eloy Calvo i coautor de la novel·la gràfica que li va servir de base, amb Martín Tognola.  Pardina va passar pel 'Polònia' i és autor de, per exemple, 'L’home de la porteria', biografia novel·lada de Josep Lluís Núñez.

Això d'anar a viure a una 'furgo' semblaria ficció el 2018, però tal com va l'habitatge avui...
Sí, sí, sempre explico que el primer cop que ens vam reunir amb en Martín Tognola per parlar de la idea de fer el còmic vam dir "potser quan es publiqui això ja s'haurà resolt, no hi haurà més problema de vivenda". 

Ai, perdó! Que se m'estava escapant el riure. Ingenus!
Sí, sí, ja et sentia riure. A banda, en aquell moment estava emergint la figura de l'Ada Colau, la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca i les noves esquerres, etcètera. Mira, crèiem que potser solucionaven el problema, però ves per on, cada dia és més greu. 

 Un monstre de mil caps. 
Un àlien, que mai no l'acabes de matar. 

La idea de la novel·la gràfica...
Va ser una idea de Martín  que tenia un amic que vivia en un vaixell. Però era un rollo més pijo, oi?, més sibarita, vivia com més acomodat. A banda, sempre estava ancorat a port. Per això vam pensar en canviar-ho per una furgo. 

Més proletària. 
Això mateix. A banda, que el fet que es pugui moure, que rodi per la ciutat, dona més opcions de retratar la ciutat, de reflectir més situacions, és més realista. 

Viure sobre rodes té alguna cosa de somni de llibertat. Però aquí més aviat...
Aquí més aviat és una sortida quan no queda més remei. Al principi, el nostre protagonista potser sí que té un punt de valorar com aprofitar-ne els avantatges, però el cert és que s'hi veu empès quan perd la casa. 

 Allò que sempre ens fa por, d'anar a viure sota un pont.
Exactament, més solució a un problema que res. Volíem fugir també de l'estereotip de les persones que adopten aquesta fórmula de vida bohèmia, no era això el que volíem reflectir. Algú li diu "si fas un perfil a Insta, lligaràs molt". Però no era això, no. 

 Us vau basar en algú?
Vaig fer alguna entrevista amb algú que vivia de debò en una furgoneta, un jugador de futbol, del Sant Andreu. Sobretot em va explicar coses de la vida diària: com es manegava amb coses com la dutxa. Però la resta ja és tot fruit de la imaginació.

Quan anava explicant, què et venia al cap? 
La veritat és que ni tinc carnet de conduir ni soc pare, com el protagonista, així que em quedava llunyà en aquests trets. En canvi, em vaig enfocar molt en aquesta idea del personatge que no troba el seu lloc al món, que no sap on establir-se i sempre fa tombs sense afiançar-se enlloc. Allí vaig aconseguir el punt necessari d'identificació que és necessari per escriure. 

Lectors, espectadors... alguna reacció particular?
Estic veient, relacionat amb la pregunta anterior, que hi ha qui es reflecteix en un altre tema que aborda la novel·la gràfica, i també la pel·lícula, que és aquesta idea del sotrac, de l'Os, el protagonista, que no surt de la cova. Aquí jo també m'he identificat, com altra gent que hem patit alguna depressió. Es tractava d'explicar com es pot sortir d'aquest forat. 

Un altre mal contemporani, oi? 
Sí, i molta gent s'identifica en els últims moments del relat, quan demana ajuda al germà, per sortir  del forat. S'han vist reflectits en aquesta idea de demanar ajuda, que és important i alhora un pas difícil de fer. 

Quan l'Eloy Calvo proposa fer-ne una pel·lícula...
El cert és que va ser molt poc després de publicar el còmic, ni tenia massa recorregut. Però de seguida, en la primera conversa, ja vam veure que hi havia una afinitat en el punt de vista, en l'estil, en el to per tractar el tema... I que no era qualsevol flipat, o un venedor de motos. No, tenia unes idees molt clares. 

I el resultat? Costa veure en la pantalla allò que heu parit en la imaginació?
Sempre és complicat, i era la meva primera experiència com a guionista de ficció. Però has de gestionar-ho, tenir una distància emocional.