Com aquell que no vol la cosa, a Alàs, s’han baixat falles per sisè cop. Com els nens, la festa es va fent gran i com que els veïns han esdevingut creients, el planter està ben encaminat. És temps, però, de paradoxes, que acostumen a sorgir quan hom es demana què vol ser de gran. En el món en què vivim, si no et dones a conèixer, no existeixes i per tant, ets pell, i per contra si et fas massa visible, com diria aquell, et converteixes en una fita a assolir per a les hordes de bàrbars que, fent honor al seu tarannà, t’acaben envaint, amb tot el que comporta. En llegir Barcelona o  Mallorca i ja que estem en territori de falles, a Isil, crec que s’entendrà en què consisteix una invasió. Posant la paradoxa entre interrogants: ¿cal?, i també, ¿podem viure’n al marge? 
    
Clar que la por que comporta fer-se grans, o el que seria el mateix deixar enrere la innocència, amaga altres paranys. La baixada de falles, si vol convertir-se en un acte tradicional, haurà de sobreviure a la seva particular travessa del desert. Això vol dir que caldrà que cert nombre de persones se la faci seva i no desisteixi. Un altre símptoma dels nostres temps és que ens cal ésser a tot arreu, i com que hi ha tant per fer, no hi ha temps, ni ganes,  per repetir. I si hi ha una cosa a la qual és al·lèrgica la tradició és a la flor d’un dia. Per a sobreviure, li cal  caure en la rutina, paraula del tot empestada.  Per sort, i que duri, a Alàs, hi continua existint la figura dels menairons. Un menairó, com a ésser que viu entre dos mons, va més enllà dels voluntaris, del tot indispensables també. Fent servir un encanteri antic, el treball callat i constant –i mira que sempre m’havia pensat que els menairons eren sorollosos, per allò del que farem, que direm– es cuiden de totes aquelles feines i feinetes indispensables perquè qualsevol acte arribi a bon port. Aquelles petites coses que sempre es donen per fetes, i que només es troben a faltar quan els menairons pleguen o se’n desdiuen. 
    
En tot cas, si aquesta festa del solstici no fos tan atractiva,  tampoc generaria cap mena de paradoxa. Veure com un seguit de punts de llum travessen un tros de muntanya convertint-se en una filera de llum, que acabarà cremant en una gran foguera,  envoltada de festa, desdibuixa la fina línia que hi ha entre la realitat i l’encanteri. Els integrants del corriol han deixat enrere, per uns instants,  la personalitat individual –l’ofici, el rang, el dia a dia– per convertir-se en camàlics de llum i adquirir una nova identitat, sens dubte màgica,  que és la de fallaire.  El seu destí és alimentar la foguera que, vista des de l’aire, es convertirà en el símil perfecte de la roda del sol. La mateixa que sovint penja com a símbol protector, en moltes cases del Pirineu,  en forma de carlina o curdumella. Un cop aquest sol s’ha recreat, per tal de recordar-nos que demà tornarà a sortir, el ritual exigeix una catarsi, que es realitza mitjançant el ball i un xic de disbauxa. Ingredients ideals per aconseguir un còctel de transcendència que,  tot i que no ho sembli, és imprescindible per alimentar l’animal humà.