director artístic –que en realitat estava exercint des de dues temporades enrere– amb la difícil papereta de substituir Gerard Claret. I el tancarà al pròxim concert de Cap d’Any, en data i lloc per concretar: l’únic que ara mateix se sap és que no serà a l’Auditori Nacional, tancat i barrat per reformes fins a algun moment indeterminat del primer trimestre del 2026. I ja ho han vist: l’home escollit per encapçalar la tercera etapa de l’ONCA serà Joan Anton Rechi, amb funcions de director artístic i des de l’endemà mateix del Concert de Cap d’Any.

Com a mínim aquesta primera temporada la compaginarà amb la direcció artística del ClassicAnd, i veurem què passa en endavant, perquè quan acabi aquesta quarta edició, l’organització –ministeris de Turisme i de Cultura, comuns d’Andorra la Vella i Ordino, MoraBanc i Creand– n’haurà de decidir la continuïtat. O fer-la pública, perquè cartells com el de ClassicAnd es programen amb dos anys mínim d’antelació, i és impensable que no s’hagi pres ja la decisió precisament per preparar amb garanties l’edició del 2027. Si n’hi ha, és clar.

Però avui toca ONCA. Rechi en serà el tercer director artístic, després de Gumí, clarinetista, i del fundador, el violinista Gerard Claret. A diferència de tots dos, Rechi no és músic sinó director escènic, i de fet compaginarà el nou càrrec no només amb la direcció artística del ClassicAnd sinó també amb una intensíssima carrera professional: aquestes setmanes el tenim a la ciutat alemanya d’Aquisgrà, on el 6 de desembre estrena L’elisir d’amore, de Donizetti. Aquest curs ja ha dirigit a Venècia (Tosca), Coburg (Una nit a Venècia) i Savonlinna (The Fairy Queen), i el primer trimestre del 2026 té emparaulades Lady Macbeth del districte de Mtsenk, a Oldenburg (estrena, el 7 de febrer) i un cartell doble, Cavalleria rusticana i Pagliacci, a Valladolid (24 d’abril). Així que s’haurà de multiplicar.

Tercera via
Pel que fa a l’ONCA, veurem per quin model es decanta Rechi: si pel de Claret, que va dotar l’ONCA d’una clara vocació internacional –recordin el cicle Petit Palau, al Palau de la Música Catalana, i la presència habitual a festivals com Peralada i Cap Roig–, que es va prodigar tant en format clàssic com simfònic, que va encarregar, estrenar i enregistrar peces escrites especialment per a la formació –amb lloc principal per a les simfonies número 1 i 2 de Rendine– i que no va deixar mai de tocar amb certa assiduïtat a l’Auditori, o pel més localista de Gumí, que seguint molt probablement consignes superiors es va replegar en projectes domèstics, que en realitat ja es van començar a coure en l’última etapa de Claret, sobretot a partir del 2013: col·laboració amb iniciatives veïnes –ha tocat al ClassicAnd, acompanya la final del Sax Fest, té des de fa cinc anys plaça fixa al cartell del Cambra Romànica, és partenaire habitual del Thyssen, s’ha deixat veure fins i tot pel Jambo, i aquest curs ha aixecat amb el Cor Rock L’ombra  dels colors–; creació d’un corpus musical inspirat en el folklore nacional, i descentralització, primer amb el cicle On-Carrer, aquest curs amb el Cicle de tardor. Sense oblidar les cites reglamentàries de l’ONCA des de temps immemorials –Constitució, Meritxell, Santa Cecília i Cap d’Any– ni la pota social, que venia de l’etapa Claret però que els últims anys s’ha multiplicat de forma exponencial.

És clar que Rechi pot agafar el millor de l’un i de l’altre i afegir-hi les idees que haurà anat recollint –i que li hauran anat sorgint– al llarg dels últims dos decennis, en què s’ha prodigat en teatres de tot Europa. Intuïm un cert retorn al format clàssic, els últims anys reduït als concerts tradicionals en benefici dels recitals de cambra –una cosa no treu l’altra– i convertir de nou l’Auditori en la seu de l’ONCA, amb un programa d’actuacions que vagi més enllà de Santa Cecília i Cap d’Any –cosa que tampoc no està renyida amb la vocació  itinerant de l’etapa de Gumí. 

Ho veurem ben aviat. El que sembla clar és que els qui tallen el bacallà de la Fundació ONCA han cregut que calia una bona sacsejada, i que l’home encarregat de fer-ho serà Joan Anton Rechi.

L’Auditori no reobrirà fins al primer trimestre i el ministeri en replantejarà la temporada

El futur de l’ONCA passarà sens dubte per l’Auditori Nacional, tancat per reformes des del març passat: tornar-lo a convertir en seu de la formació, si és possible amb un programa de concerts al llarg de l’any que el converteixin en el centre neuràlgic de la música clàssica al nostre país. A la primera fase es va intervenir el sistema de climatització, la seguretat contra incendis, l’enllumenat de la sala principal i també el del foyer i el de l’exterior, i es va automatitzar l’obertura i tancament de cortines de les finestres. A la segona, que segons el calendari facilitat pel ministeri conclourà en algun moment del primer trimestre del 2026, es rehabilitaran els accessos a l’edifici i el paviment, es rehabilitaran el ràfec i el sostre dels balcons, s’instal·larà una sortida d’emergència per connectar el balcó de la segona planta amb els jardins, es reformaran la taquilles, es repararan totes les portes de sortides d’emergència, s’unificarà la senyalística i s’ignifugaran els revestiments de fusta. El pressupost de la intervenció s’enfila a 1,3 milions d’euros, i el que ara mateix no està clar és si el ministeri recuperarà el format de les últimes temporades: des del 2017 hi havien desfilat en un cartell que s’allargava durant bona part de l’any artistes com José Mercé, Jarabe de Palo, Rozalén, Jorge Drexler, Fito Páez, James Rhodes, Dulce Pontes, Pablo Milanés, Julieta Venegas, Mikel Erentxun i Joan Dausà. Entre molts altres. Veurem en què queda aquesta abundància. Però s’entendria poc una inversió tan important si no és per programar tant i tan bo com el que s’hi anava programant fins ara.