‘The Washington Post’ publica una imatge del nostre fotoreporter, Facu Santana: la goleta xilena ‘Esmeralda’ navegant pel canal de Beagle, per a un reportatge sobre el periple patagònic d’un veterà periodista ianqui.

Diu que es va llevar de matinada per cobrir la partida dels velers just quan sortís el sol. Som al 2010, a Ushuaia. Ja saben: la ciutat més austral del planeta, on s’edita un periòdic de nom sensacional, el Diario del fin del mundo. El nostre fotoreporter, Facu Santana, natiu de la Tierra del Fuego, que ja és ser, treballava aleshores per a l’Instituto Fueguino de Turismo i per a l’agència AFP i Reuters. Cobria la Regata de Grans Velers, i el resultat va ser el d’aquí dalt: el quatre pals Esmeralda ancorat al canal Beagle. És una foto canònica. No només per la composició, amb el veler al marge inferior, lleugerament descentrat, ni completament estàtic ni decididament en moviment. També i probablement sobretot per la llum, que no s’acaba de decidir entre el violeta i el blau, no sabem si vol ser càlida o freda. Si en parlem avui i aquí és perquè aquesta va ser la fotografia que el Washington Post va triar com a il·lustració de capçalera de Going All in on Adventure in Patagonia, el periple per allà baix que el reporter Bob Drogin i la seva esposa es van regalar per celebrar el 70è aniversari d’ell.

El Washington Post, sí, perquè Santana no es moca amb mitja màniga. No és que passi sovint, però tampoc és la primera vegada que publica en un mitjà global. Ja sabia el que se sent quan veus el teu nom al New York Times, que no està del tot malament: “El món és tan immens i hi ha tants fotògrafs, que quan un fueguino com jo veu la seva foto a un diari com aquests, en fi, et fa immensament feliç, t’adones que el que fas té sentit. És molt motivador”. En certa ocasió els diaris nacionals argentins –Clarín, La Nación– li van publicar una estampa de Cristina Fernández, aleshores presidenta, llançant un ram de flors al mar en homenatge als caiguts de la guerra de les Malvinas. Era de nou a Ushuaia, el 2012. “Vaig separar-me de la resta de fotògrafs buscant la perspectiva que no tingués ningú, em vaig estirar a terra i vaig enganxar el moment just, amb el braç de la presidenta alineat amb les muntanyes de fons. S’ha de buscar sempre l’angle arriscat. No sempre surt, però si perseveres potser tens la sort de trobar una foto diferent. La foto”.

Però això era des de terra ferma. A Santana el que li molava des de petit era l’Antàrtida. Paraules majors. I l’oportunitat va sortir el 2007: dotze dies inoblidables, diu, on cada minut era una aventura portentosa, des de la travessia de l’Estret de Drake, l’aiguabarreig com si diguéssim, de l’Atlàntic i el Pacífic, fins als icebergs monumentals: “En certa ocasió que navegàvem en zodiac pel costat d’un de més de vint metres apareix una foca lleopard al nostre costat, de sobte atrapa un pingüí i se’l cruspeix, i tot seguit passa per sota del bot i comença a mossegar, a veure què passa”. I quan desembarcaven a terra, com a Isla Decepción, antiga estació balenera amb reminiscències a l’odissea de Shackleton, un festival: “Era màgic, miraves i no sabies on disparar, perquè t’ho volies endur tot”. Aquell viatge al paradís va durar deu dies i onze nits. Dit així potser no sembla tant, però facin memòria: quantes hores hi han passat vostès, al paradís, en la seva vida?