Torna el meu amic Francisco. Francisco Sánchez, és clar, el pintor dels pals de telèfon, dels mars venecians i de les restes ciclòpies de civilitzacions col·lapsades, el pintor també de la soledat còsmica –de veritat que no hi ha ningú més allà fora?– i de l’estranyesa de qui no s’ha sentit mai a casa. El més existencial i el més pessimista dels nostres creadors, amb les seves visions d’un futur que es resol sempre en catàstrofe i on l’única petja humana són els derelictes d’un passat que va passar d’aquí a milers d’anys. El meu amic Francisco és l’única persona que conec capaç de tenir records del futur. I els asseguro que no és un futur acollidor. Però, no és portentós?
Doncs torna, sí, per la porta gran i per partida doble, quina estupenda notícia. Resulta que una tela seva s’ha colat entre les vint finalistes del 13è concurs de pintura Figurativas 2025, que convoca amb periodicitat biennal el Museu Europeu d’Art Modern de Barcelona i que està dotat en totes les seves modalitats amb 80.000 euros. El guanyador de la de pintura se n’endú un pessic de 20.000, que tampoc no està malament. Pensin que s’hi van presentar dos milers d’obres d’artistes de tot el món, i que entre els set membres del jurat hi ha Antonio López, el gran tòtem de l'hiperrealisme espanyol. No seria la primera vegada que mulla en un concurs de primer nivell: al palmarès ja llu dos primers premis, a l’Ynglada-Guillot i al Penagos, i una medalla al BMW.
Sánchez concorre a Figurativas 2025 amb Una realitat a part, un carbonet sobre tela que fa 100 per 130 centímetres que pren prestat el títol de l’última sèrie que va exposar al Mama Maria, ara fa tres cursos, i que resumeix, concentrat, el món oníric que ha anat desplegant al llarg dels últims decennis: un paisatge postapocalíptic poblat de muntanyes escarpades, hostils i inhòspites, monòlits de vagues reminiscències stanlekubrickianes, escales que no duen enlloc, carreteres impossibles i megaarquitectura en diferents fases de col·lapse.
Una inquietant barreja, en fi, de les pistes de Nazca, 12 monos, El planeta de los simios, El mundo sin nosotros i també de Prometheus, on la presència humana només la intuïm perquè algú ha hagut de construir tot allò. Què va passar, amb els homes i les dones que van aixecar (i destruir?) aquell món? Què va sortir malament? On la van espifiar? Sánchez no dona respostes, només testimoni, com el cosmonauta que arriba a un planeta inexplorat i es limita a transmetre a la base imatges del territori que descobreix. Ens parla, és clar, de l’estranyesa, de l’individu que no reconeix el món que l’envolta, que se’n sent irremeiablement aliè. I es converteix en un Piranesi que en lloc de les ruïnes de la Roma imperial s’ha dedicat a cartografiar els vestigis del futur. Francisco no és de la branca de Rousseau, precisament.
Com és habitual, ni una figura humana a la vista, perquè en aquest futur distòpic ja no en queden, d’humans. Es van extingir ningú no recorda quan, perquè no hi ha ningú per recordar-ho. L’únic que no hi ha a Una realitat a part són pals de la llum, probablement l’element més idiosincràtic de la iconografia de Sánchez, la seva primera dèria. Però saben què? Que avui els explicarem d’on van sortir: exactament, del trajecte el caseriu d’Irun on el petit Francisco vivia amb la família i la localitat bascofrancesa de Biarritz, on treballava el pare: “La impressió dels pals que veia des del vagó de tren mentre s’anaven
allunyant m’ha acompanyat tota la vida”.
Tornem a Una realitat a part. La tècnica és la de (quasi) sempre, particularíssima, per no dir única: el meu amic Francsico escampa sobre la tela un joc de taques de carbonet a partir d’una vaguíssima idea prèvia que li bull al cap, i després es dedica a passar-hi un drap i una goma d’esborrar per acabar d’extreure’n les formes i les visions. Perquè tot és ja a la tela abans que Sánchez s’hi posi. Ell només ajuda a fer-les emergir.
El veredicte del jurat del Figurativas 2025 es farà públic el 3 d’octubre. Aleshores també sabrem si el meu amic Francisco ha passat el tall de la segona edició de la Biennal de Malta, que tindrà lloc entre l’11 de març i el 29 de maig del 2026 i on, per cert, no és l’únic candidat andosí. Hi concorre amb El silenci parla, una instal·lació –cosa raríssima en ell, esperem que no sigui una concessió a l’air du temps– formada per tres teles de 130 per 160 centímetres, un monòlit construït amb quatre cubs –a baix, les tres dimensions espacials, a dalt, la dimensió celestial– i tot plegat envoltat d’un cromlec que evoca (però no és) el dels dòlmens neolítics.
Ja ho veuen, després de tres anys tancat al taller, octubre pot ser per fi el mes que farà justícia a l’au més rara del nostre firmament artístic.
