Diari digital d'Andorra Bondia
Andorra, Icom, Xavi Fernández, Hèctor Mas, Pere Tomàs, Clare Allcard, Lluís M. Güell, Entre el torb i la Gestapo, Antoni Valero, Viadiu
Andorra, Icom, Xavi Fernández, Hèctor Mas, Pere Tomàs, Clare Allcard, Lluís M. Güell, Entre el torb i la Gestapo, Antoni Valero, Viadiu

Records del Torb (i la Gestapo)


Escrit per: 
A. Luengo / L’hotel Mirador, epicentre de la trama i recreat en un poblet del Pallars: qualsevol semblança amb l’autèntic és pura coincidència (Captura: 'Entre el torb i la Gestapo' / Televisió de Catalunya).

Xavi Fernández i Hèctor Mas evoquen el rodatge de la minisèrie, estrenada el 2000 i que es projecta a la Llacuna.

“Mossèn, mossèn, ja són aquí.” Aquesta és la frase que diu l’Escolanet andorrà, el paper que Hèctor Mas interpreta a Entre el torb i la Gestapo. Ja portem una hora de pel·lícula i el cert és que es tracta més aviat d’un paperet. Això sí: amb plànol exclusiu, enfilat al campanar de Sant Miquel de la Cortinada, on l’han destacat per avisar de l’arribada d’una expedició de fugitius que s’acabaran refugiant a l’església, molt ben acollits a l’hospitalitat del mossèn. Pere Tomàs, per cert, i en un paper que li queda com un guant. Va ser, diu Mas, el primer càsting i, naturalment, la primera aventura televisiva: tenia 15 anys, venia de l’aula de teatre de la capital, “i quan vaig pujar a l’escenari del Claror per dir la meva frase les cames em tremolaven; contra tot pronòstic, em van agafar!”.

La seva seqüència –a més de pujar al campanar fa una mica d’embalum a l’interior de l’església, perquè hi hagi sensació de moviment– dura amb prou feines un parell de minuts. Però per rodar-la s’hi van passar tot un dia. I va ser a Sant Martí de la Cortinada, sospita, on va descobrir la màgia del cine: “Havia d’estar tot nevat però aquells dies no havia caigut ni una volva; així que van portar uns sacs de sal immensos i els van buidar pels voltants. I la veritat és que feia l’efecte. Em vaig quedar de pedra”, diu disset anys després l’avui director d’Ull-Nu, el festival de cine emergent, amb una telesèrie (Apanyats) i tres documentals al sarró (El comte Yàcula, L’ou de Fabergé, Sergi Mas) al sarró. “Em va fer especial gràcia coincidir amb Francesc Orella, que hi feia de Maurice, i curiosament, quan fa uns mesos vam rodar Fèlix, parlant, parlant va resultar que part de l’equip també hi havia participat: Andreu Rebés, avui reputadíssim director de fotografia, hi havia fet d’operador de càmera.”

Si en tornem a parlar avui i aquí és perquè ICOM ha rescatat Entre el torb i la Gestapo i la projecta aquest vespre íntegrament –tres hores llargues– a La Llacuna, en la penúltima proposta del cicle Andorra en temps de conflicte, estupenda iniciativa de l’ICOM. Dirigida per Lluís Maria Güell (Les veus del Pamano) i protagonitzada per Antoni Valero (Viel), Mònica López (Eloïse), Fermí Reixach (Doctor Coco), Pep Tosar (Lemmonier) i Àlex Brendemuhl (Nico), el Torb va ser al seu moment una superproducció televisiva –per als cànons catalans, és clar– amb un pressupost de 325 milions de pessetes, inclosa la molt generosa subvenció (130 milions) que hi va destinar el Govern de Marc Forné. Es va estrenar el 8 i 9 de juny del 2000 per Andorra Televisió i va tenir la virtut d’avançar-se o, com a mínim, prefigurar la, diguem-ne, moda dels passadors. La sèrie va tenir la culpa del redescobriment de la novel·la autobiogràfica de Francesc Viadiu en què es basa, publicada primer en castellà (Cadena de evasión, 1974) i que coincidint amb la versió televisiva van reeditar Rafael Dalmau i La Puça.

Els passadors, mistificats

Ho diu Xavi Fernández, que juntament amb Pere Tomàs, Hèctor Mas i una colla de figurants –entre els quals Clare Allcard– van conformar la quota andorrana de l’artefacte. Hi fa de sabater, sense nom però amb frase, que atén un fugitiu que li porta una bota –Peacock, Peacock!– perquè l’hi arregli. La sabateria de Fernández, per cert, la van recrear al Pallars, com l’hotel Mirador i el suposat carrer de la Vall, on també van plantar un cafè Oros i una Farmàcia Internacional de pega. L’única localització autèntica va ser el Palanques –la façana, un parell de cameos– i probablement els túnels de la Massana, on té lloc un dels moments suposadament èpics de la pel·lícula: la lluita entre el col·laboracionista Lemmonier i l’espia polonès amb inenarrable accent basc que encarna Pep Molina, inspirat en l’autèntic Josef Wegrzyn, àlies Carlos.

L’altre moment èpic és la festa de fi d’any que té lloc al Mirador i on la tropa de refugiats, amb Viel al capdavant, s’acaba estomacant amb els agents nazis destacats a la capital després de cantar, mare meva, Els segadors! Un episodi que vol emular descaradament, diu Fernández, la Casablanca de Bogart però que resulta del tot extemporani, per no dir delirant. Així ho deien aleshores –som al 2000, quan es va estrenar la sèrie– Jaume Ros i Joaquim Baldrich, que sabien del que parlaven perquè ells hi eren, per aquí, als anys de la II Guerra Mundial. I fent de passadors de veritat: dir que al Mirador hi havia senyoretes, que hi corria el xampany –i francès!– en un moment d’absoluta precarietat material, i que els refugiats haurien tingut els pebrots i la imprudència de reptar els alemanys era segons ells pura invenció, “una mentida”. Pura mistificació i reescriptura de la història, deia Ros, per edulcorar un moment que no va ser tan gloriós com pretén la sèrie: “El Mirador, si podíem, ni el trepitjàvem, i tots anàvem amb el cap cot per no cridar l’atenció.” Per no parlar de Viel, el cap de la xarxa de passadors i transsumpte de Viadiu, que segons Baldrich era un home de despatx i no d’acció, que l’única vegada que va conduir uns fugitius a Manresa va acabar amb el grup dispersat a trets per la policia: “El consolat britànic no hi va tornar a confiar més.”

Fernández els pren sense embuts la paraula i la conclusió és demolidora: “És veritat que estem parlant d’una ficció, i que a qui no coneix ni el país ni la història li pot semblar més o menys versemblant; però si ho coneixes mínimament, grinyola per tot arreu. Una cosa és arreglar-la una mica; l’altra, edulcorar-la fins a falsejar-la. Això fa mal.” Com a pel·lícula d’acció, Entre el torb i la Gestapo és, diu, “horrorosa”, i només s’han de fixar en el tiroteig del bar Tout va Bien; com a document històric, una mistificació, ja ho han sentit. Però si no l’han vist, no se la perdin; i si l’han vist, tampoc. A Hèctor Mas li va despertar el cuquet del cine; Fernández diu que molt probablement no hauria escrit mai Un any de la nostra vida sense la sèrie. I qui sap si el mateix Baldrich, el primer passador que va explicar la seva història públicament, no hauria parlat mai tan obertament si no s’hagués indignat en veure-la. Alguna cosa té, no ho dubtin.

Andorra
ICOM
Xavi Fernández
Hèctor Mas
Pere Tomàs
Clare Allcard
Lluís M. Güell
Entre el torb i la Gestapo
Antoni Valero
Viadiu
Número de vots: 278
Comentaris: 1

Comentaris

Interesant el articles, al menys si l' anem a veure Ja sabem que casi tot el contingut es una Mentida, no es lo que jo esperaba veure, ja que a mí lo que m' interesa en realitat es una serie, una película, dona igual, pero basada en fets reals, Saber la veritat del que va passar al meu País, ANDORRA la VELLA, en aquella epoca, la guerra civil Espanyola del 36 al 45 II guerra. Se molt i molt poca cosa del que va passar es com si sempre agues sigut un tema " TABU " I no se perque, aixo per mi es un vuit en l' historia D' Andorra i per mi en particular.

Contacta amb nosaltres

Baixada del Molí, 5
AD500 Andorra la Vella
Principat d'Andorra

Telèfon: + 376 80 88 88 · Fax: + 376 82 88 88

Envian'ns un correu electrònic